Un cant, necessari, a la llibertat

És difícil imaginar un país, per petit que sigui, en silenci. Un silenci absolut, sense el cant dels ocells ni les rialles que fa la mainada quan juga. Només un silenci espiritual, tranquil i natural, on se sent l’aigua d’un riu o del mar i les aus canten, és saludable en aquests temps en què s’imposa la velocitat de l’olla de grills on sovint proliferen els insults per sobre de la reflexió, és a dir, de la cara fosca de les xarxes socials, que també són llum quan actuen com l’àgora del segle XXI. Qualsevol altre tipus de silenci, i encara més si és imposat i va acompanyat d’un soroll que menysprea l’adversari polític, és injust i insà.
Els vençuts, a callar i els vencedors, esperonats a parlar. És la força del poder, quan s’exerceix amb autoritarisme, tot i ser una democràcia formal, i segresta llibres, censura exposicions, porta ciutadans i professionals als jutjats, empresona artistes, polítics i activistes socials o els empeny a marxar a l’exili. 

Gent de pau, assenyalades per un poder que pretén acabar amb la tolerància i la llibertat d’expressió, per tal de controlar l’exercici lliure de la política, dels mitjans de comunicació i de l’art.

Una iniciativa que hauria impedit arribar a la situació actual, hauria estat, per exemple, haver convocat a Catalunya un referèndum sobre la independència, legal i pactat amb l’Estat, com es va fer a Escòcia. És clar, que això requeria fer ús de l’art de la política i permetre que la ciutadania expressi la seva voluntat. Té sentit, al segle XXI, que la unitat d’Espanya estigui per sobre de la democràcia? Per sort, de tant en tant, ara que l’autoritarisme sembla imposar-se, s’alça la veu sàvia d’un estrany necessari, com José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol, entrevistat a la darrera edició del programa Preguntes freqüents de TV3.

Una intervenció que es pot resumir en una frase famosa que va recordar del primer ministre d’Anglaterra William Pitt i atribuïda a Voltaire, tot i que, en realitat, l’autoria és de la seva biògrafa Evelyn Beatrice Hall, que firmava amb el pseudònim de Stephen G. Tallentyre: «Estic en desacord amb les teves idees, però donaria la meva vida pel teu dret a expressar-les». 
S’ha avançat poc quan el 2018 cal recordar que els il·lustrats del segle XVIII com Voltaire, Rousseau o Montesquieu es posarien les mans al cap amb la manca de separació de poders que existeix en un estat on jutges, professionals encarregats d’impartir justícia, sembla que governen i parlamentaris, elegits per la ciutadania a través d’unes eleccions democràtiques per exercir el govern, són jutjats. El savi magistrat va dialogar i va mostrar un tarannà tolerant, poc freqüent en aquests dies. Va parlar de democràcia autèntica i va ser molt aplaudit pels assistents al programa i per l’audiència. Un cant, necessari, a la llibertat.