Un curiós esport nacional: No dir la veritat ni al metge i quedar-se tan ample

Tot és subjectiu. La realitat és tossuda en confirmar diàriament que la veritat i la visió de cadascú no tenen res a veure. Tothom explica el conte segons convé als seus interessos i prou

02 marzo 2019 11:48 | Actualizado a 02 marzo 2019 11:50
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La darrera vegada que vam coincidir aquí parlàvem de l’esbalaïment causat per l’observació del panorama, entestat en deixar-nos bocabadats. Seguim igual. O pitjor, segons on fixem la mirada. En sec, per parlar de detalls viscuts en els darrers dies, aquest sainet organitzat al Suprem de Madrid ens ha vessat una allau de contingències que, en cas de repassar-les totes al detall i obrar en conseqüència als nostres raonaments, ens impedirien sortir del cau. En coherència, hauríem de romandre eternament aixoplugats davant la incessant tempesta d’estultícia. 

En detalls quasi atrapats a l’atzar, declara un expresident de govern per confirmar la sospita generalitzada. En efecte, dit de la seva boca, no se n’assabentava de res del que succeïa al país. A banda de continuar negant l’existència de referèndum l’1 d’octubre de 2017, diu que era la seva vicepresidenta la que l’anava informant puntualment de com anava la cosa. A ell, del seu Marca no el treus, aquesta és la imatge que vol transmetre. 

Just una hora abans, la interpel·lada assegurava davant tot aquell bé de Déu d’il·lustres magistrats que ella, ni idea, que algú havia desplegat milers de policies al territori per caprici propi, sense coneixement de les més altes instàncies polítiques de la nació. Tampoc sabia la senyora, coronada amb un rictus de somriure cínic que feia feredat durant el testimoni, si la declaració d’independència s’havia publicat o no al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). S’havia limitat a llegir als diaris sobre l’operació anomenada Copérnico, que va costar la minúcia de 87 milions a les arques de l’estat en matèria tangible i un estrip d’històriques dimensions si ens dediquem a calcular allò incalculable en danys morals i d’imatge. Es veu que el perjuri no afecta segons qui. Total, acostumats als mil imputats per corrupció i a la comptabilitat en B, el poder judicial constaten, com deia l’altre clàssic, que no els afecta, per si encara hi ha algun ingenu que cregui en aquell conte de la separació dels poders. 

Seguim amb els detalls que et deixen esmaperdut. Resulta que l’acusació popular, subratllem això de popular, és mantinguda per un partit d’extrema dreta de manual. No ens ho inventem pas. 

Dit d’altra manera, aquells que serien rebutjats en qualsevol democràcia sana, aquí s’erigeixen en acusadors. Meravelles d’haver tancat tan malament quaranta anys de dictadura i un seguit de tics històrics que, en lloc de ser predicats, encara representen un bon tou de societat, com comprovem diàriament i ratificarem en les pròximes eleccions. Gent que, en cas d’agafar el poder, posarien fi a les llibertats, no cal ni dubtar-ho, i ens farien córrer cap a l’exili, en el millor dels casos, que tampoc desitgem ara rememorar fatalitats d’un passat no tan llunyà. Si et negues a seguir-los el joc, si vols denunciar-los, resulta que el sistema et reprimeix a tu. Bona aquesta, també. I no em convencerà cap argumentari en sentit contrari, no cal esmerçar un bri d’energia.

Com ja heu agafat la idea i dimensió del nostre astorament, rematarem la jugada amb un parell de detalls més, ja fora de togues. Un futbolista posa el dit a la nafra parlant del que haurien de ser lògiques prioritats informatives d’un país suposadament normal i, en reacció, aconsegueix que li tornin a llençar la cavalleria per sobre. Cap reflexió, ni solidaritat. Màxim, aconseguirà noves inspeccions d’Hisenda, que ja ens coneixem el pa que s’hi dóna. I l’últim, que ens toca a la vora.

Hi ha un senyor que entrena el meu equip i és un lloro que repeteix el mateix discurs: això ja té una altra cara, això comença a rutllar, ja veureu quin futur més esplèndid ens espera. Acabada la farsa, juga un altre partit i resulta que el panorama encara és més negre, però tant se val. Ell ha dit allò que volíem sentir i s’ha espolsat de pas les puces de sobre, defugint qualsevol mena de responsabilitat en el cataclisme creixent. Tan ample. Si ho fa tothom i tothom se’n surt, per què no? 

El problema deu ser nostre, per no aprendre a imitar tanta, tanta barra. Tota aquesta gent no diuen la veritat ni al metge. I així ens va.

 

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent 

 

Comentarios
Multimedia Diari