Un dolor molt gran, una política molt petita. Votar amb mascareta

Sumar. Davant dels grans desastres hi ha una recepta magistral prescrita per la vella medicina d’aquella política encaminada al be comú: la unitat, els governs de concentració nacional i la generositat amb els errors d’altri

10 mayo 2020 17:03 | Actualizado a 11 mayo 2020 09:54
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Més de dos-cents mil contagiats, prop de trenta-mil morts. Un immens sofriment que es passeja silenciós pels carrers buits i pels passadissos domèstics. Condols pròxims que no podem donar amb una abraçada. Una situació terrible i horrible que a vegades sembla que es menystingui, en aquesta tendència tan inhumana de la banalització del mal, que no apaivaguen les solidaritats sonores de les vuit del vespre.

És la situació més bèstia que ens ha tocat de viure als que tenim la fortuna de no haver passat una guerra. Una emergència tan monumental, un dolor tan gran que hauria exigit una política proporcional però que, tanmateix, ha evidenciat una política molt petita.

Davant dels grans desastres -no se m’acut pitjor desastre que el que ens està caient al damunt- hi ha una recepta magistral prescrita per la vella medicina d’aquella política encaminada a l’altíssima fita del be comú: la suma, la unitat, els governs de concentració nacional, la corresponsabilitat en les decisions i la generositat amb els errors d’altri. De Gaulle va aixecar la França devastada pel nazisme amb el Gouvernement d’Unanimité Nationale. Amb aquesta fórmula es va recuperar l’autonomia de la legalitat republicana al voltant del president Tarradellas. En aquest registre el presidente Suárez va endegar aquells Pactes de la Moncloa que ara alguns invoquen, incapaços però de deflactar-los en euros. 

Quan tornin a haver comicis  pensaré en els meus morts i en el dolor més pròxim i llegiré amb lupa els noms dels candidats 

Aquí, a Catalunya i a Espanya, la política és incapaç de trenar la grandesa de primar l’Estat que uns tenen i els altres volen tenir per damunt de la dialèctica partidista govern-oposició: però si ni s’entenen els propis socis, el PSOE i els Comuns, JuntsxCat i ERC! Amb el nomenament de l’epidemiòleg Oriol Mitjà, ara la pandèmia te un portaveu d’ERC a la conselleria de Sanitat i un de JuntsxCat a presidència. No només són incapaços d’entendre’s, sinó que atien el foc creuat de la desavinença. En aquest eix de bronques i de culminació de la insignificança, qui més qui menys proclama despropòsits.

El Govern espanyol va minimitzar tant l’eventual pandèmia quan era encara epidèmia, que revisar l’hemeroteca fa feredat: recorden quan el doctor Simón afirmava el 7 de març no estar preocupat i desitjava un gran èxit a la manifestació de l’endemà? Després, del no passa res, tot controlat, a exhibir militars a les rodes de premsa governamentals que haurien d’estar escrupolosament reservades als poders civils. I finalment, ara mateix, prescindir d’una administració territorial referendada en Constitució i Estatuts d’Autonomia, que funciona plausiblement, i ressuscitar el cadàver de la província.

L’última prova de la manca de política d’Estat va ser el dijous passat, amb el nomenament parlamentari de Patxi López com president de la comissió per a la reconstrucció econòmica i social. Patxi López atresora un currículum acadèmic que acaba al batxiller, i una etapa per oblidar com a lehendakari d’un únic mandat, en el qual la notícia més important de l’última història basca, el final d’ETA, el va agafar en una declaració improvisada en un vagó de tren dels Estats Units. Encabat, les enquestes li van suspendre tot i era el quart en les valoracions ciutadanes dels polítics. S’han estimat més la incompetència de López que la competència professional d’Ana Pastor, que resulta que és metge amb un bon currículum assistencial, ha estat ministra i ha presidit el Congrés dels Diputats, amb un fair-play lloat per tot l’hemicicle. El PP fa efectivament una lamentable oposició vírica en temps de virus, però aquí que el PSOE podia haver allargat la ma de l’encaixada, fan allò que critiquen que facin els altres.

No sé si quan es convoquin eleccions encara haurem d’anar amb mascareta. Tant de bo que no, però jo la trauré de la farmaciola antisèptica i me la posaré per decidir el vot. La generació que vam lluitar contra el franquisme i esperàvem molt més de la democràcia, mai no ens hem quedat a casa en uns comicis, perquè valorem el gran dret i deure cívic de les urnes. Però hem votat més d’una vegada pinçant-nos el nas, el mal menor per evitar un retrocés reaccionari que a Espanya sempre risca d’acabar en un 23F. Ara tenim la mascareta. Quan me la posi, pensaré en els meus morts i en el dolor més pròxim i llegiré amb lupa els noms dels candidats. O potser votaré en blanc pensant que és el color de les bates dels sanitaris, perquè la majoria dels polítics que han gestionat tan malament aquesta crisi no està capacitada per dirigir com sortir-ne.

 

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, Antoni Batista ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.

Comentarios
Multimedia Diari