Un estiu a Menorca: Allà on l’espai i el temps troben Einstein

George Sand va sojornar a Mallorca l’hivern més famós de la història de la literatura universal mentre Chopin li tocava el piano. Nosaltres estiuegem no gaire lluny, a Menorca, pàtria sostenible de l’ecologia universal, reserva de la biosfera i amb una història cultural que acrediten les seves pedres místiques de tres mil anys enrere. De punta a punta de l’illa petita 
–si atenem a l’etimologia llatina– d’Es Castell a Ciutadella, hi ha només quaranta-set quilòmetres; al seu cim, el mont Toro, li falten més de cent metres per ser el Tibidabo, i els seus habitants caben al camp del Barça i encara deixarien localitats buides.

Tot plegat permet l’exercici metafísic de relativitzar l’espai i el temps, que probablement és la millor manera de fer vacances o, dit en el llenguatge urbanita usual, «desconnectar». Aquí les distàncies curtes són llargues i el rellotge queda petit per mesurar meravelloses lentituds només explicables en el tempo musical del gran mestre de la batuta, Sergiu Celibidache. Per aquest respecte del temps, m’estic de trucar una amistat dels anys universitaris que es va instal·lar a l’illa: la vull al cap com és en el record, sense arriscar-me a malmetre-la. Per tot plegat, estic llegint El significat de la relativitat, d’Albert Einstein, que tinc per un tractat materialista de teologia.

El primer que faig cada cop que faig cap a casa d’Yris Juncadella, que ens acull familiarment a Binibèquer, és dirigir-me a la seva biblioteca i triar els llibres que llegiré. És una exploració apassionant perquè ella, àvida lectora, ha anat atresorant obres mestres en edicions precioses, que sumades a les biblioteques heretades del seu pare i del seu sogre, fan que això que ara mateix m’envolta sigui una mena de biblioteca d’Alexandria domèstica. El seu pare, Miquel Juncadella, era editor a Bruguera i escrivia poemes amb el pseudònim Miguel de la Villa, freqüentava les tertúlies dels anys cinquanta-seixanta i tenia bones relacions amb patums, com consta en algunes dedicatòries, com ara la de Vicente Aleixandre, Nobel 1977. El seu sogre, Jaume Uyà, va guanyar el Premi Santiago Rusiñol 1956 de novel·la humorística, editat per la Selecta. Família de lletraferits.

Enguany he seleccionat grans llibres de lectura i alguns de relectura del què es va anomenar el «boom llatinoamericà»: Rayuela, de Cortázar; La tía Julia y el escribidor, de Vargas Llosa, La consagración de la primavera, de Carpentier; Cien años de soledad, de García Márquez; Los ojos de los enterrados, de Miguel Ángel Asturias; Los versos del capitán, de Neruda... Algunes primeres edicions, quatre premis Nobel. He pensat que són joies de la literatura escrita en castellà o espanyol, no pas en argentí, peruà, antillà, colombià, guatemalenc o xilè, i que aquest immens domini lingüístic faria be de respectar el català desautoritzant els que pretenen trossejar-lo en funció de varietats dialectals o de registre i, encara pitjor, de divisió administrativa autonòmica. Fins al paroxisme del «Lapao» de la Franja de Ponent, on resulta que va escriure en un català espectacular Jesús Moncada i escriuen en català magnífiques plomes de les nostres lletres actuals, com Mercè Ibarz i Francesc Serés, flamant director de l’Institut Ramon Llull.

En un català degut a Salvador Vives que avui no seria possible, perquè els correctors l’haurien estandarditzat –aquí no ens estem de res i a més a més de deixar-nos matar la llengua, hi contribuïm amb el suïcidi—he llegit La condició humana d’André Malraux, Premi Goncourt 1933, publicat en aquelles Edicions Proa que al consell editorial hi lluïen Joan Triadú –en commemorem el centenari–, Joan Oliver, Josep M. Espinàs, Joan Carreras i Xavier Bru de Sala. Quin tros de llibre!

Sí, llegir a Menorca forma part de la meva estada, com el despertar amb el bany abans de l’ensaïmada –aquí les pasten amb saïm, una obvietat que a la Península no ho és tant–, el passeig buscant retratar horabaixes exuberants de llums amb totes les tècniques pictòriques, i el sopar a algun dels nostres restaurants favorits: seguint la carretera axial, el Trébol a Es Castell, Ca n’Aguedet a Es Mercadal i el Cafè Balear de Ciutadella. També ens agrada Marisc Maó, al mercat Femenies, i els sublims còctels del bar Lemon, badant a Cales Fonts Negroni en mà.

Poca cosa puc fer en defensa de l’illa i l’ecosistema més que demanar solidaritat amb l’activisme del GOB Menorca (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) i denunciar allò que veig i m’astora, com ara que lloguin embarcacions sense demanar ni el «titulín» més mínim de navegació, els plàstics que fan cap a les rades quan la Tramuntana no col·labora o el paradigmàtic magnicidi ecològic de Cala Galdana, amb macrohotels contra el paisatge i l’eliminació de biodiversitat carregant-se la zona humida de la dreta del riu, com em fa veure en Francesc Sintes.

I puix que amb música he començat, amb música acabo. Busquin els compositors mallorquins influenciats per Chopin, interpretats al piano per Joan Moll. I és clar, el tempo menorquí dels enregistraments en directe –es negava a gravar en estudi– de Sergiu Celibidache amb l’Orquestra Filharmònica de Munich: Beethoven, Brahms, Bruckner... I el Rèquiem de Mozart pel cormorà, la sargantana i l’ullastre.

Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu últim títol.