Un estiu políticament i social colorós

Aquest estiu, que es troba ja a la seva fase final, ha estat molt calorós, climatològicament parlant, i aquestes calorades produeixen un cert malestar a les persones, que en alguns casos poden portar a complicacions en la salut.

En l’àmbit polític i social al nostre país i a la mateixa Europa també hi ha hagut un cert acalorament en temes polítics i socials que també produeixen un cert malestar i obliguen a concedir-los-hi molta atenció, si no es vol que les coses empitjorin i es pugui produir algun desenllaç no desitjat. Hi ha tres fets d’aquest malestar que han causat impressió, pertanyents a tres escales geogràfiques: la local, la nacional i la continental.

A escala local, els fets de Salou, amb la mort d’un «manter» senegalès i els disturbis que hi hagueren, fa reflexionar sobre la dificultat que tenen els municipis novells per afrontar el repte d’un creixement poblacional accelerat i format per persones de nacions, llengües i costums ben diferents.

Salou, que, després de la Guerra Civil, només tenia 335 habitants, dos forns de pa, dues botigues de comestibles, un hotel, una fusteria i poques coses més, gràcies a les vacances pagades i el turisme, s’ha convertit en un municipi independent que l’any 1998 ja depassava els 12.000 habitants i que al cap d’uns quinze anys assolia la categoria demogràfica de ciutat en passar dels 25.000, un creixement que de ben segur ha anat acompanyat d’un empadronament generós, com ho assenyala el fet que, dels seus habitants més d’una tercera part haguessin nascut a l’estranger, i menys de la meitat a Catalunya.

Quan en pocs quilòmetres quadrats i en poc temps s’aposta per un creixement ràpid, fruit de diferents circumstàncies i pressions, i s’hi reuneixen persones de cultures molt diferents, es fa difícil fer un bon gresol, la ciutadania es disgrega i la cohesió social s’afebleix. En aquests casos, si no hi ha polítiques integradores i pressupostos que hi acompanyin, la cohesió es fa molt difícil i els problemes podrien sorgir en altres moments, cosa que no és ni desitjable, ni agradable.

A escala nacional, les eleccions del 27 de setembre, provoquen tot tipus de comentaris, des dels que es poden considerar raonables fins a altres que voregen l’insult. S’ha arribat a aquesta situació per manca de diàleg, és veritat; però qui té la clau del diàleg no és el que té menys poder, sinó el que en té més, i en aquest cas el Govern de l’Estat no ha sabut copsar ni el malestar aparent, ni el real que hi havia a Catalunya, perquè les causes d’aquesta situació són moltes i no es poden només basar en purs sentiments.

En pocs anys la Catalunya dels 6 milions ha passat a 7,5, la immigració d’estrangers, l’atur, la desindustrialització han estat molt fortes. Des de Madrid no es cansen de dir que aquest país és un dels motors de l’economia espanyola, però a aquest motor no li deixen canviar l’oli, ni atenen les inversions que són bàsiques perquè el motor funcioni. On han quedat les promeses de l’A-27, i les del corredor del Mediterrani, i tantes altres d’incomplertes.

Des del centre de governament de l’Estat segueixen amb la visió d’un sol estat-nació i cafè per tots, oblidant-se que n’hi ha que volen té, i que tenen aspiracions legítimes que altres no han tingut ni sentit mai.

Hi ha estats europeus on conviuen diferents nacions en una perfecta harmonia, o amb dificultats que van solucionant en cada cas. Suïssa seria un exemple dels primers i Bèlgica dels segons, on ningú pot negar que avui dia hi ha una monarquia constitucional i federal. A Espanya encara molts es pensen que la nació la van formar el Ferran i la Isabel, i no la força de les armes a partir de la guerra de Successió. La negació de llibertats sense possibilitats de negociació porta a la frustració i al desencant i és una fàbrica perfecta d’independentistes. Al segle XIX quan hi havia federals i unitaristes corrien unes cobles que en castellà deien entre altres coses: «Presté un duro a un unionista, i cuando se lo pedí, me llamó separatista», ara les cobles podrien ser d’un altre estil però de greuges n’hi ha i se’n continuen produint.

Per últim l’arribada massiva i dolorosa d’immigrants a Europa fa veure que la Unió Europea no té veritables polítiques en moltes coses i sempre ha de córrer per agafar el darrer vagó de l’ últim tren. Les migracions actuals són en part fruit de polítiques equivocades portades a terme per les potències occidentals a la zona, que s’ajunten al desmesurat creixement demogràfic d’alguns estats, a les seves oligarquies regnants, a la manca de recursos tècnics i econòmics, a l’existència de mentalitats medievals, etc.

I, aquestes migracions podrien continuar i agreujar-se si altres estats de la zona i del Mediterrani Sud tenen problemes i la Unió Europea no estableix una veritable política migratòria i d’inserció d’immigrants.

Per altra banda, la instal·lació d’assiris amb bona formació a Alemanya és un gran guany a mitjà termini, ja que Alemanya entre 1990 i 2011 va perdre un milió i mig d’habitants i la seva població s’està envellint ràpidament. A Síria la darrera taxa d’analfabets registrada era del 17%, molt inferior a altres estats àrabs com al Marroc que era del 30%.

Les migracions ben conduïdes poden ser molt fructíferes en tots els sentits, les mal portades poden contribuir a l’empobriment dels països receptors. Veritablement un estiu molt calorós.