Un horitzó a deu anys. El canvi de model de ciutat, la gran aposta de futur de Reus

Em van convidar a assistir el dia 9 de juny a la constitució del Fòrum de Ciutat, creat en el marc del Pla Estratègic anomenat Reus Horitzó 32. A l’arribar a la sala d’actes del Tecnoparc un noi molt amable em va convidar a pujar a la fila 14, era el lloc que en un teatre normal en diríem el galliner; ho vaig trobar bé, doncs sempre he cregut que als periodistes se’ls ha de situar en llocs ben alts perquè tinguin perspectiva i no pas en els seients reservats als convidats considerats importants.

Com estic a l’edat en que fer exercicis de memòria és quasi una obligació, mentre escoltava els discursos, em va ser fàcil evocar una experiència que vaig viure l’any 1984. Feia mesos que Anton Borrell havia estat elegit alcalde de la ciutat. Jo el coneixia d’abans que es dediqués a la política, sempre l’havia considerat un personatge peculiar, molt proper a la gent i empàtic. Des que va assumir el càrrec es va incrementar el seu abrandament: s’enamorà de Reus i manifestava a tothom qui podia la necessitat de transformar la ciutat i de fer-la sortir del forat en el que es trobava. A mi em va demanar que l’ajudés a pensar com fer aquest canvi. Recordo el dia que en el seu pis del Raval de Santa Anna ens va reunir a un grup de persones. L’objectiu era que féssim propostes per a reactivar la capital del Baix Camp. No teníem mètode ni sistema de treball, només l’encàrrec de pensar coses.

Quasi quaranta anys després, al Tecnoparc la crida que s’havia fet a participar era molt més massiva i els objectius més clars: ajudar a fer un Pla Estratègic. Tot semblava estar pensat, ordenat i sistematitzat, res a veure amb el que jo havia viscut dècades enrere amb l’alcalde Borrell. He de confessar al lector que al llarg de la meva vida professional he participat en molts plans d’aquesta mena, els quals serveixen per a fixar fins allà on vol arribar una empresa o una institució, en quin període de temps caldrà fer el camí i les accions per aconseguir els objectius fixats.

Hi ha plans estratègics de ciutat com aquest que impulsa la vicealcaldessa Noemí Llauradó, que al meu parer tenen un recorregut molt llarg: deu anys, fet que complica no solament la planificació, sinó també el manteniment de la necessària tensió ciutadana.

A mi m’agafa una mica gran, però per sort formo part d’un grup 200 persones de diferents àmbits, experiència i coneixements i el que és més important: la immensa majoria són molt més joves que jo.

No sé com funcionarà el sistema de treball però al meu parer la narrativa amb la que es descriu el Reus Hortizó 2030, conté alguns tòpics i frases fetes i les taules sectorials porten títols una mica poètics però que no sé si descriuen massa bé la feina que han de fer els seus integrants. Resulta també curiosa una anomenada taula transversal que a priori ha de recopilar aportacions i fer propostes, però que podria acabar essent més un calaix de sastre que altra cosa.

Tal com vam manifestar alguns dels intervinents a l’acte de l’altre dia, hi ha una qüestió inicial bàsica en el Reus Horitzó 32: preguntar quina és la ciutat que es vol construir i quines han de ser les seves característiques principals. Moltes urbs que estan en la mateixa situació fixen ens seus plans en funció de les prioritats. Algunes col·loquen en el centre de tot a les persones, de manera que es posen a pensar com aconseguir una ciutat més habitable, com recuperar els espais verds, com treure cotxes dels carrers, com obrir-los als vianants, de quina manera potenciar un transport públic sostenible i com incrementar els espais comuns com mercats, biblioteques i parcs.

Moltes s’alineen, com és el cas de Barcelona, en el grup de les ciutats trenta, amb l’objectiu que els ciutadans les puguin gaudir i intenten fer-les habitables evitant els sorolls, la brutícia, la contaminació, o la pobresa amagada i arraconada en barris inhòspits.

En general podríem dir que no hi ha solucions màgiques, però el que sí sembla que seria exigible als grups de treball del Pla Estratègic hauria de ser la màxima ambició en les propostes i tenir una por mínima en plantejar-les. Si el que es vol de veritat és canviar Reus a fons i construir la ciutat nova del segle XXI, els caldrà embogir una mica com l’alcalde Borell, per acabar amb la mediocritat i la letargia que tenen encallada fa anys la ciutat.