Un malalt sense metge

Espanya està malalta. Ho vaig escriure en aquest diari al gener de l’any passat i vaig insistir un mes després. Ara, ho ha dit el president Puigdemont, amb solemnitat, al Parlament. No és una idea nova, és una realitat preocupant. És una malaltia que afecta les diferents capes socials i al món polític. Pot semblar una afirmació massa cruel, però com va cantar Serrat, «nunca es dura la verdad / lo que no tiene es remedio». Diuen els metges que un malalt no es pot curar fins que no és conscient de la malaltia.

Per una banda, tenim una ciutadania amb una clara tendència a no rumiar massa, a simplificar i a adjudicar etiquetes despectives. És una societat falsament epicúria, que exigeix sense contrapartides; és a dir, que reclama drets però no es planteja deures. Una societat que no renuncia a res, incapaç d’una autocrítica i, en conseqüència, que rebutja l’esforç com a element per assolir fites. Una Espanya afeccionada –molts sense remei– als subsidis, els ajuts i el que calgui i, si és possible, fent jocs de mans –per no dir trampes.

La nostra societat, potser patint d’un mal mediterrani generalitzat, és massa amiga de l’economia submergida. Ja s’hi troba bé envoltada de situacions de picaresca pura. Fins i tot hi ha qui enveja a qui s’ha enriquit a base de fraus i «distraccions econòmiques».

No és acceptable que es digui amb certa fatalitat que això corre per la sang dels llatins i no hi podem fer gaire. És fals. Però si mai es comença a posar ordre en aquest guirigall, mai s’arribarà a ser una societat respectable.

D’altra banda, hi ha la classe política, tan irritant per als amants de l’ordre i l’eficàcia. Una classe que no es renova ideològicament, que ha afavorit un món de corrupció i que es vol perpetuar en benefici propi. Tot això, amb un agreujant: que la gent que puja de forma aparentment contestatària, quan puja al carro d’un càrrec –n’hi ha prou amb el de diputat–, s’assimila ràpidament a tot el que li ha precedit, es torna defensor de la condició d’establishment. És el cas de Ciudadanos i, en certa mesura, de Podemos.

La forma en què el Partit Popular no vol escombrar el passat, defensa amb cinisme una innocència que li queda molt lluny, i ataca als altres de forma escandalitzada, evidència com el fariseisme forma part de la malaltia generalitzada. No se salven tampoc, en una altra escala, els mètodes emprats per la desapareguda Convergència per aconseguir diners per finançar-se.

Qui ens digui que això no és cert, podem respondre amb multitud d’exemples. El més clar, la defensa que el PP ha fet de les «clàusules terra» de milers d’hipoteques. Només ha canviat d’actitud quan la Unió Europea li ha obligat i el PSOE ho ha posat com a condició per permetre els nous pressupostos de l’Estat. L’excessiu pes de la banca –rescatada amb 120 mil milions d’euros públics– forma part del quadre malaltís d’Espanya.

El problema és que la malaltia, de fàcil diagnòstic si s’analitza objectivament, no té metge que sàpiga o vulgui extirpar les parts malaltes, insuflar un nou vitalisme i renovar la sang ètica que ens rega a tots. Com és possible que sabent el que sabem de la vida i malaltia d’Espanya no hi hagi un clam exigint canvis radicals? Com és possible que no es promoguin i defensin ideòlegs d’una nova manera de fer?

Fruit de tot això és una part considerable de l’independentisme català. La gent més assenyada se’n vol sortir d’aquesta situació perversa. Té fe que una Catalunya sense la rèmora espanyola a l’esquena podria ser més catalana, més moderna i oberta al progrés. En aquest sentit, fins i tot els arbitratges nefastos que ha conegut darrerament el FC Barcelona generen més independentisme.

Hi ha un afartament de formes barroeres de ser injust amb Catalunya i ara ja qualsevol cosa és com sal llençada sobre una ferida oberta. A Catalunya no s’hi vol estar malalt. I això no ho acaben d’entendre fora d’aquí. I així van les coses.