Un menú de Nadal indigerible

Napoleó, quan passava revista als seus soldats, els preguntava si el menjar era bo. «No m’amagueu cap necessitat. Ho vull saber tot», els deia. Si Juan Ignacio Zoido hagués fet el mateix amb els policies allotjats als vaixells, li haurien contestat que el menjar era una merda. Sobretot el menú de Nadal. Espaguetis amb un musclo, quatre croquetes abonyegades i un peixot amb un empastre de puré de patates no fan per a la taula de Nadal. El Ministeri de l’Interior ha obert una «informació reservada» per esbrinar les «possibles responsabilitats» del desastre culinari. En termes militars, el responsable seria el mateix ministre Zoido. Quan érem a la mili, el menú de cada dia era tastat primer pel coronel en persona. El sergent de cuina, amb un soldat que duia una safata penjada al coll, com si fos la plata d’una cigarrera, oferia les menges al màxim responsable del quarter, que provava cada plat a peu dret, i si no donava el vistiplau no se servia. Val a dir que el coronel tenia el gust a la rereguarda perquè el ranxo era pitjor que el menú nadalenc dels Piolins. No se salvava ni l’arròs a la bandera, que era arròs blanc guarnit amb salsa de tomata i maionesa, a franges com l’estendard. Convé aclarir l’episodi del menjar de Nadal. Els imperis, com li va passar a Napoleó, comencen a descompondre’s per l’estómac.