Un nou episodi d'una història molt trista. Les eleccions presidencials a Afganistan, un invent que no funciona

El primer cop que vaig trepitjar Kabul, el 2001, els talibans acabaven de ser expulsats pels bombardejos dels americans i per la pressió de les milícies de l’anomenada Aliança del Nord, també finançada per Washington. El jove reporter occidental pensava que l’alegria als carrers era per la recuperació de llibertats que els integristes havien negat durant uns anys: la música arreu, els cinemes reobrint i les nenes anant a classe sense haver-se d’amagar... Però amb el temps vaig anar entenent que anava més enllà, que en realitat es tractava de la joia d’imaginar que dues dècades de guerra i misèria podien acabar-se.

Divuit anys després, la ciutat i el país sencer no deixen d’enfonsar-se en una espiral de violència, corrupció i dolor que afganesos i estrangers atien sense que ja ningú sàpiga ben bé per què. Només una dada: des de 2009, el nombre d’afganesos que han fugit d’una part a l’altra del país s’ha multiplicat per nou: ara són més de 2,5 milions.

Però s’hi segueixen fent eleccions. Des de fa quinze anys, els patrocinadors occidentals miren de fer funcionar l’invent perquè ha de funcionar, i perquè, si no, seria molt difícil explicar què hi han fet allà tant de temps i justificar tantíssims morts i diners. Però sembla que els afganesos ja no veuen gaire la gràcia a un joc en què els jugadors no canvien i en què les cartes estan marcades a ulls de tothom.

En les democràcies consolidades (ja sabeu, l’adjectiu de moda) s’intenta fer un recompte el més ràpid possible per reduir la possibilitat d’irregularitats i manipulacions. Doncs a l’Afganistan es trigarà almenys mes i mig, probablement més, i amb els ja habituals dubtes sobre quants han votat i sospites que algunes urnes no les van omplir els votants, o no de forma legal.

Els afganesos ja no veuen gaire la gràcia a un joc en què els jugadors no canvien i en què les cartes estan marcades a ulls de tothom

És habitual sentir com alguns afganesos t’expliquen com és de fàcil (si pagues) aconseguir un document que et permeti votar, com és d’habitual que algú voti més d’un cop o simplement demani algú de votar en nom seu. Enguany es van intentar fer servir sistemes biomètrics per dificultar el frau, però el dia de les eleccions alguns dels aparells es veu que no van funcionar i es va acabar acceptant qualsevol amb un document més o menys vàlid. I els dos principals candidats diuen que han guanyat i que ho han fet amb marge suficient per evitar una segona volta, és a dir que cadascú denunciarà que qualsevol resultat és un frau si no resulta vencedor. I així anem fent.

El resultat no és difícil de predir. Les últimes eleccions es van acabar amb pactes entre els dos candidats, que eren els mateixos d’ara (un dels dos repeteix des de fa més deu anys, però sempre perd), després d’una mediació de la Casa Blanca que va fer president un candidat de la majoria paixtu (la minoria ètnica més nombrosa del país) que més convenia als interessos occidentals. Pista per als impacients: un dels candidats que ara diu que ha guanyat, Ashraf Ghani, és paixtu i va treballar al Banc Mundial i com a assessor de Nacions Unides. Ah, i ha estat president els últims cinc anys.

Si un jove reporter arribés ara a Kabul, no sé si notaria gaire alegria després de dues dècades de democràcia

Els primers recomptes parlen de només uns dos milions de votants, la participació més baixa des que es va començar l’actual cicle d’eleccions, fa quinze anys. A les primeres eleccions, 2004, van votar vuit milions d’afganesos d’un electorat de 12 milions: gairebé sis de cada vuit en edat de votar ho van fer. Segons les primeres estimacions, enguany han votat només un de cada vuit.

S’acostuma a dir que una generació d’afganesos només coneix la guerra (en realitat és més d’una), però un assessor proper a Ghani va dir en acabar les votacions que una generació d’afganesos ja només ha conegut la democràcia. Veient l’evolució en la participació electoral, no es pot ser gaire optimista respecte al que pensen de l’invent que els han intentat vendre. Si un jove reporter arribés ara a Kabul, no sé si notaria gaire alegria després de dues dècades de democràcia.

* Periodista. Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.