Más de Opinión

Un patiment incalculable

A la resta del món prefereixen una mica d’impacte visual però eviten l’impacte sobre els seus pulmons, les seves vides... i sobre les seves butxaques. On queda allò de «els catalans de les pedres treuen pans»?

XAVIER SABATÉ IBARZ

Whatsapp
XAVIER SABATÉ IBARZ

XAVIER SABATÉ IBARZ

14.000 científics han signat un document d’emergència climàtica, advertint que ens espera «un patiment incalculable» si no abordem l’escalfament global d’una manera radical. L’article, publicat a la revista BioScience i dirigit per investigadors de la Universitat d’Oregon, és una actualització d’un article de 2019 que va declarar una «emergència climàtica» global i avaluà els signes vitals de la Terra en funció de 31 variables. L’informe d’ara mostra que en totes les categories ha augmentat el deteriorament en els últims dos anys, en 18 de les 31 amb nous màxims o mínims històrics. Segons l’estudi, les catàstrofes climàtiques seran cada vegada més nombroses: inundacions, incendis, temperatures extremes, malalties, emigracions, morts.

Però el caos climàtic també afecta greument l’economia. Els països que no puguin seguir el ritme i posar-se al dia del que cada cop seran reglamentacions que obligaran a produir i consumir de forma diferent, simplement no comptaran, dependran d’altres, desapareixeran del mapa, no comptaran, es convertiran en titelles sense cap capacitat de decisió econòmica ni política. No cal que tinguin ni govern, les decisions les adoptaran altres per ells.

Serà –ho comença a ser– el cas de Catalunya en l’energia, un dels factors vitals per transitar cap a la nova societat. I és greu perquè les prevencions i les restriccions a la implantació d’energies renovables fan que ja avui hàgim perdut el tren fins al punt que prohoms amb autoritat acadèmica i amb capacitat de decisió política han llençat la tovallola i parlen de plans B perquè ens ho resolguin altres països.

I això que tenim el coneixement i els recursos i que vàrem ser dels primers en l’aprovació d’una llei de canvi climàtic el 2017. Però ara som a la cua en l’objectiu que aquella fixava: Catalunya 100% renovable el 2050. Les excuses són «renovable sí però aquí no», «hi ha impacte visual», «aquí n’hi ha massa». Catalonia is different. A la resta del món prefereixen una mica d’impacte visual però eviten l’impacte sobre els seus pulmons, les seves vides... i sobre les seves butxaques. On queda allò de «els catalans de les pedres treuen pans»?

I si no generem, no podem emmagatzemar ni fer hidrogen verd, un vector energètic que ajudarà el planeta a disposar d’energia de forma gairebé il·limitada perquè es pot obtenir de l’aigua. En altres indrets, alguns d’ells molts molt propers, s’estan fregant les mans. Parlem d’Aragó d’on algunes veus de casa nostra diuen que podem abastir-nos o de l’Aràbia on alguna gran empresa ja ens ha col·locat en el punt de mira tot i que inicialment no hi érem i d’on pensen portar-nos hidrogen verd a través dels Ports de Barcelona i Tarragona.

Per això quan llegim aquests dies alguns plans de reindustrialització sobretot centrats en l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb noves plantes de bateries o automobilístiques ens preguntem qui correrà el risc d’aquestes inversions en un territori sense energia renovable -ja no se’n podrà utilitzar cap altra– i sense hidrogen que asseguri una indústria descarbonitzada i sense perill de subministrament. Per tant el patiment incalculable derivat del desastre climàtic de què parlen aquests 14.000 científics no ho és només per a la nostra salut i per a la nostra vida –que déu-n’hi-do–, sinó també un patiment incalculable per a la nostra economia que no aixecarà el cap perquè no es posarà a l’altura del que demanen els nous temps.

Alguns que malden per obtenir una suposada independència política que ja avui dia és impossible davant les dependències d’organitzacions internacionals econòmiques, comercials i polítiques, haurien de ser els primers –i no ho són– en lluitar per la independència dels recursos energètics que tenim a Catalunya i que menyspreem en benefici d’altres zones d’Espanya o del Pròxim Orient o l’Àfrica del Nord. Tenen ganes, es veu, que continuem dependents dels països àrabs i del Magrib com els darrers 150 anys.

Ja hem perdut el tren. Encara en passen altres. Però els qui han agafat els primers trens estan arribant abans al lloc i dissenyen les infraestructures perquè ens convertim en simples consumidors dels seus productes i al preu que ells fixin. Faran ells el negoci, crearan ells els llocs de treball i s’emportaran el benefici dels nostres consums. En l’època del petroli i de l’urani això era inevitable. Però ara que disposem de sol, vent, boscos, subsol, residus... propis, simplement és o serà imperdonable i tindrem un patiment incalculable, també econòmic.

Temas

  • Punt de vista
  • BioScience
  • Universitat d’Oregon

Comentarios

Lea También