Un pàrquing, 25 cèntims i el 3%. Qüestions que no es resolen ni negant la seva existència ni fugint endavant

La nit de Cap d’Any vaig brindar perquè 2018 fos una mica menys dolent que el que ha estat el seu antecessor. Ara que tan de moda estan els banys de realisme, no em va semblar agosarat el prec, però vistes les coses amb què m’he anat trobant aquests primers dies de gener, no descarto (ja em perdonaran el meu escepticisme) que l’any que comença pugui fer bo el passat. 

Arribo a l’estació de Camp de Tarragona per agafar l’Avant cap a Barcelona i els meus ulls queden sobtats per una imatge pròpia de pel·lícules violentes en què el protagonista arrasa tot allò que li surt pel davant. Una desena de cotxes aparcats a la vorera de la carretera d’accés resten calcinats a l’espera que els seus propietaris tornin de viatge i es trobin amb el dantesc espectacle i amb el complicat problema de saber qui pagarà la festa. I, més enllà de conèixer les causes del sinistre, que suposo deuen restar a l’espera de la investigació policial i judicial, penso en la necessitat urgent que té aquesta estació de disposar d’un pàrquing de superfície a un preu més raonable que el ja existent per tal que els usuaris del tren puguin agafar-lo sense patir pel que es trobaran a la tornada i, de pas, tots plegats ens estalviem la imatge de cotxes aparcats al voltant de la calçada, fora de l’asfalt, sense ordre ni concert, gens pròpia de l’accés a unes instal·lacions que diuen donar cabuda a l’Alta Velocitat.
L’arribada a Barcelona no va ser millor i els efectes relaxants i narcòtics d’uns quants dies de festa que m’havien fet oblidar la decisió de l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) d’apujar el preu de la T-10, presa abans de Nadal, es van dissipar de cop en veure a la pantalla de la màquina l’increment anunciat de 25 cèntims, un 2,5% més del que es pagava fins ara. Amb aquesta decisió, que afecta la targeta de viatge més utilitzada a la regió metropolitana de Barcelona, qui més ha rebut és l’alcaldessa, amb dificultats per aprovar el pressupost i a només un any i mig de les eleccions municipals. 

La imatge de cotxes aparcats fora de l’asfalt no és pròpia de l’accés a unes instal·lacions que diuen donar cabuda a l’Alta Velocitat

En canvi s’ha parlat poc del fet que a l’ATM qui té la majoria del 51% és la Generalitat i que, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, qui ara la controla és l’Estat que, segons ha denunciat Ada Colau a les darreres setmanes, és qui menys recursos ha aportat en els últims anys al sistema de transport. 

Els trasbalsos d’un dia qualsevol de començaments d’any no s’acaben aquí perquè en el mateix moment que reflexiono sobre això és quan el Tribunal del cas Palau de la Música condemna a diferents penes de presó els Millet, Montull i Osàcar i reclama 6,6 milions d’euros a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). 

Això passa uns dies després de l’anunci d’Artur Mas d’abandonar la presidència del PDeCAT, formació política fundada a partir de les cendres de CDC i la base sobre la qual es va construir la candidatura electoral Junts per Catalunya de Carles Puigdemont per a les eleccions del 21 de desembre. 

O caixa o faixa

És aleshores quan recordo que la denúncia pública per les mossegades del 3% feta al Parlament de Catalunya per l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, de la qual ara es compleixen tretze anys, no va ser cap ‘maragallada’. Més aviat es tractava d’un altre atac de realisme només frenat per l’amenaça d’Artur Mas de retirar el seu suport al nou projecte d’Estatut d’Autonomia. O caixa o faixa.

Un altre atac de realisme frenat per l’amenaça de Mas de retirar el suport  al projecte d’Estatut

Un pàrquing, 25 cèntims i el 3%. Tres exemples, només tres; però n’hi podrien haver més. De fet, demà dimarts, sense anar més lluny, tornarem a estar pendents del que pugui passar al Parlament de Catalunya amb diputats presencials, d’altres empresonats i sense tenir-ne clar el desenllaç, massa mediatitzat per altres poders. 
Velles qüestions que apareixen a l’atzar un dia qualsevol de començaments d’any per recordar- nos, punyeteres com són, que els problemes, alguns enquistats, no es resolen ni negant la seva existència ni fugint endavant com si res hagués passat, ni amb un simple canvi de full al calendari. 

 

* Periodista. Nascut a Alcover, Girona ha estat sempre vinculat a la SER. Va començar a Ràdio Reus, on va ser redactor, cap dels serveis informatius i director. Actualment és director de la SER a Catalunya.