Más de Opinión

Un quiosc en perill. Mig segle d'història de la premsa

Espai de cultura. Mentre tinguem premsa en paper –i que sigui per molts anys– necessitem quioscos, els espais de cultura que han estat sempre, encara que mai els hi hàgim reconegut aquesta condició

Josep Carles Rius

Whatsapp
Un quiosc en perill. Mig segle d'història de la premsa

Un quiosc en perill. Mig segle d'història de la premsa

Fem un viatge en el temps. Anen fins a l’any 1967. En el nou quiosc de la plaça Imperial Tàrraco veuríem reflectit un altre món de la premsa. De les capçaleres que s’exposaven en aquells moments en queden molt poques. El Diari que vostè està llegint, La Vanguardia, el Mundo Deportivo i algunes revistes del cor. La resta són història.

Entre aquelles capçaleres en destacava una que anunciava nous temps. El Tele/eXpres (1964-1980). Va ser el primer diari nascut a Barcelona després de la Guerra Civil. El Franquisme permetia una certa obertura. En la redacció cada dia es preguntaven «fins on podem arribar?» per informar de la descomposició del Franquisme, dels reformistes del Règim, de l’oposició més o menys visible... i, al món, de la guerra del Vietnam, la revolució democràtica a Portugal... Eren anys intensos. Plens d’esperança. La societat bullia.

Però també eren anys d’alt risc. El Tele/eXpres ho va patir directament quan un dels seus periodistes, el Josep Maria Huertas Claveria, va ser empresonat l’any 1975 per un article que va enfurismar als militars. L’anomenat ‘cas Huertas’ va significar la primera batalla per la llibertat d’expressió a Espanya. Dos anys després, el 1977, l’extrema adreta atempta contra la revista satírica El Papus amb un paquet bomba. Mor el conserge, Joan Peñalver, i disset persones més pateixen ferides.

El final dels seixanta i el principi dels setanta eren anys en què el periodisme i la política es fonien en el combat per les llibertats, començant per la d’expressió i informació. Aquest vincle entre política i periodisme cristal·litzava en forma de revistes. Moltes, d’efímeres. D’altres, amb més capacitat de resistència, i que es convertien en veritables fenòmens populars. Aquest va ser el cas de Por Favor. El primer número va aparèixer el 4 de març de 1974, dos dies després de l’execució de Salvador Puig Antich. El país estava àvid de respostes i Por Favor n’era una. La revista va esgotar ràpidament la tirada de 100.000 exemplars.

Les redaccions eren espais de periodisme, però també de reflexió intel·lectual. A escala espanyola, hi ha dues revistes que simbolitzen aquesta àgora: Cuadernos para el Diálogo i Triunfo. En les dè-cades crucials dels seixanta i setanta, van ser el símbol de la resis-tència intel·lectual al Franquisme.

A Catalunya aquest paper el van interpretar, entre moltes altres d’àmbit local, setmanaris com Presència, Oriflama, Destino... Nascuda l’any 1965, Presència va ser clau en la recuperació de la llengua catalana i un referent per tota la premsa catalana que vindria després, amb la democràcia. Aquestes revistes eren el mirall de la societat que aspirava a la modernitat i llibertat d’Europa, i que se sentia catalanista. El Quiosc de la Plaça Imperial Tàrraco és testimoni d’aquesta època en la qual la llibertat es guanyava en les fissures del franquisme. El quiosc veu passar capçaleres més o menys efímeres, com Mundo Diario (1974-1980); Arreu (1976-1977), La Calle (1978-1982), El Món (1981-1988) i aquí Mestral (1978-1979). I en veu néixer d’altres que es consolidarien i marcarien un abans i un després en la història de la premsa: Interviu, l’Avui El País (1976) i El Periódico (1978).

Molts mitjans que havien jugat un meritori paper en els últims anys del Franquisme i en la Transició, com per exemple Cambio 16, sucumbeixen. I, de mica en mica, els quioscos es transformen en l’aparador d’una època pròspera de la premsa diària, de les revistes, dels col·leccionables... Una època que dura trenta anys, fins al 2008, quan la Gran Depressió i l’impacte de les noves tecnologies creen un nou ecosistema mediàtic digital.

El present i el futur és digital. No hi ha cap dubte. Però la prem-sa escrita resisteix i encara té molt a dir. Els diaris tal com els hem conegut són, o poden ser, uns magnífics instruments per comprendre la realitat. Durant més de dos-cents anys, generació rere generació, els ciutadans han confiat en els periòdics.

El paper era, i és, un suport excel·lent per establir la jerarquia de les notícies, per llegir de forma reposada i reflexiva les anàlisis o l’opinió. Per gaudir de la lectura d’extensos reportatges. Per decidir una lectura ràpida que salti de titular en titular, o una lectura a fons, lenta, profunda.

I mentre tinguem premsa en paper –i que sigui per molts anys– necessitem quioscos. Necessitem els espais de cultura que han estat sempre, encara que mai els hi hàgim reconegut aquesta condició. Ara, Tarragona té l’ocasió de proclamar que el Quiosc de la Plaça Imperial Tàrraco també és cultura i forma part de la història de la premsa i de la ciutat.

Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.

Temas

Comentarios

Lea También