Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Un tret al peu. Més enllà de tenir raó, cal saber defensar-la

A més radicalitat, menys inclusivitat. Només des del voluntarisme miop poden acceptar-se discursos cofois respecte al resultat de la jornada de vaga general de dimecres passat

Josep Martí Blanch

Whatsapp
La Mirada. Per Josep Martí Blanch: 'La vaga general de dimecres va ser un rotund fracàs'

La Mirada. Per Josep Martí Blanch: 'La vaga general de dimecres va ser un rotund fracàs'

La vaga general de dimecres va ser un rotund fracàs. Sense matisos. Si l’èxit d’una aturada d’aquestes característiques es mesura per la capacitat de paralitzar l’activitat econòmica d’un país mitjançant el compromís dels treballadors secundant-la, convindrem que no hi ha lletra petita que amagui que els convocants no se’n van sortir en l’objectiu que perseguien.

Ara bé, si es tractava de demostrar que a Catalunya, en aquests moments, hi ha unes desenes de milers de persones disposades a portar el seu compromís polític a l’acció directa mitjançant actuacions que limitin el normal desenvolupament de la vida diària de la resta, doncs sí, llavors l’èxit va ser rotund. Ara ja hem tastat l’efectivitat dels comitès de defensa de la república, la seva capacitat d’organització, la rapidesa amb què poden coordinar-se i com, si s’ho proposen, poden alterar substancialment la vida de la resta de ciutadans mitjançant els talls de carreteres, autopistes i vies de tren.
Però la pregunta pertinent seria aquesta: quins són els guanys del sobiranisme quan es limita a demostrar que, si ho vol, està en disposició d’utilitzar les tècniques de lluita al carrer de l’extremisme? La resposta: cap. Més encara, persistint en aquesta estratègia, els guanys són negatius i perjudiquen els objectius. Pèrdues, vaja. És indubtable que l’excepcionalitat política que viu Catalunya obliga, a mantenir encesa la flama de l’activisme en una mobilització de caràcter permanent per no córrer el risc d’acabar normalitzant i entenent com a rutinària una situació que no ho és. Aquesta excepcionalitat és encara més visible després de l’aplicació de l’article 155 i d’algunes decisions que, com la d’empresonar a Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i, posteriorment, a mig Govern, resulten impossibles d’entendre, no només des del punt de vista polític, sinó també judicial.

Més perjudici que benefici

Però des que el món és món no n’hi ha prou a tenir raó, si és que la tens. També cal saber defensar-la. I és així que mobilitzacions com les de dimecres perjudiquen més que no pas ajuden la causa sobiranista. 

Primer, perquè trenquen la unitat d’acció en el mateix front sobiranista, ja que no tothom està d’acord amb l’eficàcia i oportunitat d’aquest tipus d’accions. Segon, perquè intensifiquen la tensió en la societat catalana que, agradi o no, segueix dividida per meitats al voltant de la qüestió nacional. Tercer, perquè causen greus perjudicis a l’economia del país. L’avís fet ahir mateix per part dels organitzadors del Mobile World Congress anunciant que poden abandonar Catalunya el 2019 n’és un clar exemple. I quart, però potser el més important, perquè cap projecte polític pot imposar-se sobre la impunitat en l’atropellament de les llibertats individuals de qui pensa diferent. Allò que no vols per tu, no ho vulguis pels altres.

Tot això sumat fa que, en cas de persistir en l’estratègia seguida el dia de la fracassada vaga general, el sobiranisme afronti un risc seriós de progressiva residualització de les seves accions. A més radicalitat, menys inclusivitat i, per tant, menys possibilitats d’èxit polític.

La justícia de les reivindicacions en aquest moment, recuperació de les institucions i llibertat de les persones injustament empresonades, mereix una estratègia millor que no pas el tall de carreteres i vies de tren. La manifestació que l’ANC i Òmnium han convocat per dissabte segur que recuperarà la millor cara del sobiranisme. No cal que sigui una revolució dels somriures, de fet no cal que sigui una revolució. N’hi ha prou fent que el clam sigui alt, clar, ferm i continuat i que entengui que els grans reptes volen, sobretot, constància i paciència al costat de la determinació. Disparar-se al peu és sempre un error. També quan es fa, com fou el cas de dimecres, en nom dels grans ideals.

 

Periodista. Josep Martí Blanch és calero, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Actualment analitza l’actualitat política a ‘El Periódico’, Rac1 i 8TV).

Temas

Comentarios

Lea También