Un viatge il·lusionant

Haurà de passar el temps per valorar l’esforç i el mèrit del club, possiblement, més agosarat de l’esport tarragoní: El Club Bàsquet Tarragona. Amb el tècnic Berni Álvarez al capdavant els blaus han fet possible el que ningú de fora del vestidor podia creure, la permanència. Després de dos mesos encadenant derrota rere derrota, fins a 8 de consecutives, l’habilitat a l’hora de fitxar quan les coses anaven mal dades van fer possible capgirar la situació. L’arribada a Tarragona del nigerià del Peñas d’Osca –de la lliga LEB Or– Ehimen Orukpe va ser clau perquè les derrotes passessin a ser victòries. Orupke s’ha convertit en el que en el seu dia va ser el primer americà de l’entitat, Mitch Smith, i, més posteriorment, Rose Wallace, jugadors que amb la seva aportació van ajudar els tarragonins a situar-se a l’elit del bàsquet.

El patiment va donar pas a la joia. A còpia de victòries els tarragonins aconseguien segellar una permanència que semblava gairebé miraculosa. I l’aconseguien quatre jornades abans de finalitzar la fase regular. Un triomf agònic a la pista del Marín (75-76), com no podia ser de cap més manera, tancava el principal objectiu, la permanència. Ara, amb cinc victòries consecutives i a falta de tres jornades per tancar la Lliga, el conjunt tarragoní somia a jugar el play-off d’ascens. Està a només un triomf de la novena plaça –ara del Getafe– que dóna dret a disputar-lo. Aquest dissabte han emprès un nou viatge il·lusionant, on les 1.000 hores d’autobús fins a Cambados es poden convertir en una festa si tornen amb un nou triomf a la butxaca. I és que el del CBT és el triomf de la il·lusió i de la creença en el projecte.

No ha estat un camí de roses, no. La victòria a la Lliga Catalana LEB donava la raó a l’ideòleg del projecte, Berni Álvarez, a qui algun dia Tarragona li ha de tornar amb escreix tot allò que ha fet per aquest esport. El CBT no havia aconseguit l’ascens a la pista, però Berni ho tenia clar: el lloc de l’equip és la LEB plata. A corre-cuita recollien els diners mínims necessaris per poder sortir a jugar. I el millor de tot, amb gent jove, amb projecció i de casa, i amb uns estrangers implicats i integrats en el projecte i el vestidor.

Després d’uns anys de travessia pel desert de la Lliga EBA, Tarragona torna estar en disposició de recuperar el nivell perdut per la manca de suport econòmic que va tenir el bàsquet professional en el seu dia. Ja no hi ha marxa enrere.