Una altra manera de viure. Que no és altra que organitzar millor el nostre temps

Revertir l’anomalia. Hem d’empoderar la ciutadania a ser responsable de la gestió del seu temps. Per treballar millor però, sobretot, per viure millor

03 diciembre 2020 19:30 | Actualizado a 04 enero 2021 09:33
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Que la pandèmia –i la crisi que en deriva– és una merda és una evidència. Una bona merda. Queda dit ja a la primera línia i així esvaeixo qualsevol ombra de dubte de que això que esteu llegint sigui una d’aquelles odes de guayisme il·lustrat que venen a lloar les benaurances d’aquest moment crític que treu el millor de nosaltres mateixos i tots els tòpics que hi vulguem anar enganxant. No. Ens toca viure un període dur i complex, on molta gent està patint com mai per tirar endavant. Ara bé, altra cosa és que, com en tot moment crític, no en puguem extreure lliçons i aprenentatges. Fins i tot, si m’ho permeteu, petites alegries, com a mínim a nivell personal, al veure com apareixen coses que, sense ni tal sols saber-ho, anhelava.

I així, entre pors i angoixes, hem estripat aquella mal entesa cultura de la presencialitat. Allò tan arcaic de creure que la nostra feina val el temps que passa entre fitxada i fitxada. S’ha homogeneïtzat el teletreball com un fet natural. Ens hem adonat que cal facilitar –malgrat tots els malgrats– la conciliació (familiar o amb el que cadascú consideri conciliar) amb flexibilitat horària, ha arribat el silenci als trens i fins i tot, sense ser-ne gaire conscients, hem tocat el moll de l’os: els horaris. Com organitzem els nostres dies.

I així és com de sobte ens estem tornant normals. I dic normals, no europeus, perquè en contra del que molts creuen, això dels horaris no és un partit entre europeus i mediterranis. La cosa no va de mar, de temperatura o de latitud. Que ho preguntin a francesos, italians o portuguesos. Va d’història. De quan l’any 1940 el franquisme va decidir adoptar el fus horari de Berlín enlloc del de Londres, que era el lògic. El mateix moment en que, després de la guerra, la crisi econòmica va propiciar que molta gent, per sobreviure, hagués de buscar-se la vida compaginant dues jornades laborals. És aquí on ens convertim en anomalia. Fins llavors, es seguien els mateixos horaris que a la resta del món: els que manaven els bioritmes naturals i la feina al camp.

Una altra manera de viure

Ja no com a fita grandiloqüent, sinó com a praxis efectiva fruit d’haver de conviure amb la pandèmia. No per una fe cega o devoció prèvia. Ni tan sols per convicció. Apareix perquè es arriba dictada. El toc de queda sona a les deu, que és l’hora que li dèiem al senyor del restaurant que ens reservés la taula. El teletreball, amb la reducció del temps en desplaçaments, ens posa fàcil reunir-nos o començar a treballar abans. I així, sense pretendre-ho i sense trauma, ens estem homologant a la resta del món. Ens hem fet conscients de l’ús que fem del temps i ens hem empoderat en la responsabilitat de gestionar-lo.

I de sobte ja no va del vell dilema: si treballar per viure o viure per treballar. Va de si ens queda marge per viure després de treballar. I cal qüestionar-nos la pràctica: té sentit el que fem? Trencar el dia per la meitat? Dedicar dues hores a dinar? Allargar la tarda laboral fins passades les set (a Espanya, l’hora mitjana de sortida de la feina és a les set de la tarda, entre una i dues hores més tard que la mitjana europea)? Renunciar a la tenir temps per construir vida?

Els que en saben diuen que no. Que l’horari ideal per respectar el ritme del nostre cos és llevar-se entre sis i les vuit del matí. Que aquest és el moment en què el nostre cervell pot ser més eficient. Que l’aturada per dinar hauria de ser breu, entre les dotze i la una, no un trencament de dues hores. A les cinc de la tarda el nostre rendiment mental ja cau sota mínims i és quan cal aturar l’activitat i menjar alguna cosa que ens permeti arribar a les vuit del vespre, el moment idoni per sopar. Així tens temps de fer la digestió abans de les deu de la nit, l’hora idònia per anar a dormir.

Això que aquí i ara ens sona forçat és la normalitat a la resta del món. La reforma horària fa temps que està a l’agenda política, però mai s’arriba a materialitzar. I mentrestant, anem veient com quan aquí tornem de dinar, a la resta d’Europa ja pleguen.

 

Periodista. Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’.

Comentarios
Multimedia Diari