Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Una cultura exigent i compromesa, encara?

Jordi Rovira va tenir un ineludible compromís social amb el país i amb nosaltres
Whatsapp

El nostre amic, Jordi Rovira i Soriano, traspassat el 6 d’octubre de l’any passat, era una persona exigent. De fet, hem d’admetre sense embuts, que era molt exigent. Amics, companys, col·laboradors i adversaris ho hem pogut comprovar en una multitud d’ocasions. Certament ho era amb els altres, però també amb ell mateix en aquelles coses, que com la cultura, realment l’importaven, el feien bategar, i, en no poques ocasions, fins i tot l’embriagaven. I, precisament, aquest alt nivell d’exigència que, captivava alguns, esdevenia sovint un mur infranquejable per a molts d’altres.

Hi ha qui pensa que, en el món de la cultura, l’equilibri i l’estabilitat s’assoleixen mitjançant l’adhesió irreflexiva, o interessada, recelant de qui planteja altres propostes o defugint tota mena de situacions que puguin provocar conflictes. Malgrat la complexitat i diversitat de la cultura que, qualsevol anàlisi objectiva pot copsar i entendre, de vegades s’aposta per l’esterilitat de la unitat de criteri. Aquest era precisament un escull que, difícilment, en Jordi Rovira, estava disposat a acceptar sense entaular batalla.

Mai no va defugir ni va negar la vàlua, el sentit i la necessitat de l’Acadèmia. L’ensenyament reglat que va rebre, el vast coneixement de la bibliografia d’altri, l’admiració que sentia per alguns dels seus mestres, com Alföldy, i un procés constant i sense defalliment d’aprenentatge i de formació permanent, així ho palesen.

En el fons el que cercava, com un aplicat deixeble, era l’esperit fugisser dels antics humanistes. S’interessava pels grans fenòmens, cercava de comprendre vells enigmes, o mirava de gaudir dels aspectes més insignificants, però rabiosament necessaris de la quotidianitat de la vida. Així, doncs, quan es tractava d’història, tant el microscopi com el telescopi passaven d’una mà a l’altra com les cartes que reparteix un afamat tafur de taverna.

Aquesta actitud va fer que sovint es sentís valent, de vegades imprudent i temerari, potser, àdhuc, algunes vegades cansat de tanta brega, però mai desencisat. La incomoditat que generava, i que mai no va deixar d’acompanyar-lo i de passar-li factura, en lloc d’arronsar-lo, d’aixafar-lo, d’esparracar-lo, el feia créixer, l’esperonava i l’empenyia.

En un temps en què el localisme, sovint resclosit i xovinista, ha esdevingut material fàcil de mercadeig i de bescanvi, el Jordi Rovira va apostar sempre per treure el nas fora, per obrir els ulls més enllà d’allò que és nostre, per cercar arreu paral·lels, contrapunts i espais de referència. El seu amor a la ciutat, a Tarragona, allò que en diuen «el tarragonisme», no el construïa sobre el sentiment, o l’acceptació acrítica dels models intencionadament fabricats per interessos, més o menys legítims. El passat no era per a ell, i volia també que fos per a nosaltres, una eina de lectura del present i un corrector eficient per a projectar un futur més lliure i solidari.

La publicació de manuscrits tarragonins inèdits, o poc coneguts, la divulgació constant, mitjançant la premsa escrita, d’aspectes històrics coneguts, de vells enigmes sense resoldre, d’aspectes amagats o desconeguts de la nostra història, de l’estat de la qüestió d’eterns problemes que laceren durant dècades el nostre patrimoni cultural, o de la denúncia valenta d’autèntics i interessats estralls perpetrats en el patrimoni cultural tarragoní, avalen de forma fefaent, el seu neguit, la seva rauxa, la seva lluita i el seu compromís amb la cultura.

Amb tot, en reconèixer la vàlua del treball d’en Jordi Rovira, tres són els aspectes que especialment avui cal remarcar i reconèixer de la seva acció cultural.

1. Algú ha reconegut que fou un pioner del que avui anomenem les «indústries culturals». Efectivament, ell no solament va saber intuir el valor afegit que comporta la cultura sinó que va ésser capaç de crear productes i instruments perquè pogués ser rendible socialment i econòmica. Així, va saber descobrir un producte de qualitat a preservar allà on d’altres només veien allò que tenien al davant. I, que la massificació descontrolada on només es cerca el profit immediat i sense mesura no és res més que una altra forma de continuar inflant la bombolla.

2. No tothom està suficientment capacitat per acompanyar algú que fa una visita. Tant fa que sigui la catedral, com el pretori, l’amfiteatre, l’aqüeducte, els carrers o les places. No n’hi ha prou amb declamar com un lloro el que un altre ha investigat, ha escrit o ha viscut.

Les «altres visites», aquelles que el Jordi Rovira va acompanyar eren una altra cosa. Una manera de «saber mirar» la nostra vella ciutat. No es tractava de veure-la sinó d’aprendre de nou, com els infants, a «saber-la mirar», que no és altra cosa que saber-la estimar.

3. No era pas un enemic d’allò que és públic. Ben al contrari, era un defensor aferrissat dels drets que tots tenim sobre allò que és públic, també en l’àmbit cultural. I, perquè pregonament ho estimava va dedicar la seva vida a defensar-ho. Ho va fer des d’un espai aliè a allò que molts consideren que és l’interès públic.

Des de la trinxera d’allò que avui en diuen «la societat civil». No feia res de nou, doncs, també en el passat, des del 1844, ho havien fet d’altres. Per això va militar en la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. Perquè qui pot tenir més interès a defensar allò que és del comú que aquells que som el comú? I, això, no solament pensant en les necessitats i interessos d’avui, sinó també en les necessitats i els interessos d’aquells i aquelles que viuran demà.

Penso que per al nostre amic, Jordi Rovira i Soriano, el compromís cultural, fruit de l’autoexigència i generador d’exigències, no va ser, ni més ni menys, que una altra expressió de l’ineludible compromís social amb el país i amb nosaltres. Penseu, per tant, que no ens mereixíem de reconèixer-lo com el que era, un dels fills predilectes de Tarragona?

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También