Una mirada francesa

París –i França per extensió– ha estat al llarg del segle XX un punt d’atracció i interès pel món cultural i literari de casa nostra. Ens ho recordava pocs dies enrere Antoni Coll a La Plumilla de la contraportada del Diari, i així ho sentíem també a les classes de francès de l’institut dels primers 2000. Si bé la gran majoria d’alumnes de secundària i batxillerat de la promoció cursaven anglès –o alemany–, érem uns pocs els que ens enfilàvem fins a la darrera planta de l’Institut Martí i Franquès de Tarragona per endinsar-nos a les classes que ens impartien la Maribel i la Denise. Aquella mitja dotzena comptada d’estudiants –un parell dels quals tenien parentiu a Bèlgica i Suïssa–, vam gaudir coneixent els monuments de les ribes del Sena, la diversitat gastronòmica de l’Hexàgon o els països que formen la francofonia, a més, és clar, d’aprendre’ns totes les qüestions gramaticals i les desinències verbals.

Com si es tractés d’una escena d’aquella cèlebre pel·lícula d’El club dels poetes morts, les classes de francès les trobàvem especialment estimulants, amb una simbiosi entre el romanticisme d’un temps passat –la Belle Époque, els cafès de Montmarte, les bouquinistes...– i el coneixement d’una realitat actual que podíem experimentar als estius, fent viatges turístics nord enllà, o en intercanvis d’estudis de la matèria, com el que ens va permetre descobrir Bretanya. En qualsevol dels casos, quan tornàvem al grup classe habitual, teníem una certa sensació que només nosaltres érem dipositaris d’aquesta àuria èpica, davant d’un món –i unes aules– on l’anglès ja feia anys que era hegemònic.

D’una manera especialment intensa durant el franquisme, París –i França– va suposar també el mirall d’una modernitat europea que intel·lectuals, artistes i lletraferits apreciaven molt. Enguany que es commemora el centenari de la creació de l’Institut français de Barcelona que dirigeix Max Vasseur, és necessari recordar el geògraf Pierre Deffontaines (1894-1978), figura clau per entendre aquest nexe lingüístic i cultural més recent, a banda i banda de l’Albera. Director de la institució francòfila barcelonina des del 1939 al 1962, Deffontaines es va arrelar fortament a la cultura catalana i el seu impuls va ser cabdal per promoure que la nova generació de pintors del moment fessin el pas a París, on coneixerien el bullici pictòric d’una bohèmia que a les dècades centrals del segle XX encara hi era present.

A més, Deffontaines, com a geògraf, va recórrer diferents paisatges de Catalunya, prenent notes i interessant-se per la seva conformació. Hi destaca, entre moltes altres localitzacions, el dibuix esquemàtic amb tinta de plom i carbó que va prendre des del cim de la Mussara, cap al nord, en una excursió que amb setanta-cinc anys va portar-lo al Baix Camp el gener de 1970, i també un segon dibuix en el qual destaca la falaise –el penya-segat– entre la Mussara i l’Arbolí.

Com en aquesta ocasió, podem comptar una cinquantena de dibuixos provinents dels seus viatges al delta de l’Ebre, als meandres de l’Ebre a Flix, a la Ràpita, al Priorat –amb una vista d’Albarca amb el Montsant al fons–, Gandesa i a diverses poblacions del Camp de Tarragona –amb una vista aèria del monestir de Santes Creus–, a més dels esbossos de visites realitzades per altres municipis, cales, congostos, valls i conjunts muntanyosos de Catalunya –com el Puigsacabra o el monestir de Montserrat–, i també de les Illes Balears.

Quan poc abans de Nadal vam poder compartir una jornada amb el net del geògraf –en un viatge llampec que va fer des de París– vam poder constatar com l’estima pels paisatges i la gent que el referencial Pierre Deffontaines havia conegut en els seus llargs anys a la costa mediterrània de postguerra i de la represa, continuen ben vius a la família. D’aquesta manera, Deffontaines és el director de l’Institut francès que promovent l’intercanvi cultural amb França, va descobrir i dibuixar el Camp de Tarragona.