Una reusenca a la diputació, 40 anys després de Cailà

La nova presidenta de la Diputació, Noemí Llauradó (ERC), haurà de conviure amb dues ombres allargades que es projectaran sobre el seu mandat. Una serà la del seu predecessor, Josep Poblet, que deixa el càrrec enmig del reconeixement generalitzat. L’altra, més difuminada pel pas del temps, és la de l’últim reusenc que va presidir l’ens, Francesc Cailà, i tot el que va comportar el seu curt i polèmic mandat, iniciat fa justament 40 anys. El monumental enrenou entre Tarragona i Reus provocat per la decisió personal de Cailà –mort el 2002– de traslladar la Facultat de Medicina ajuda a explicar que, des d’aleshores, CiU apostés per presidents de la Diputació aliens a les dues ciutats, amb la sola excepció del tarragoní Joan Aregio.

Si l’embolic de la Facultat de Medicina ocupa un lloc de privilegi en el memorial de batusses entre Reus i Tarragona, menys recordat és el seu context polític. Any 1979. Immediatament després de les primeres eleccions municipals i de la constitució dels ajuntaments democràtics, toca fer la transició a la Diputació, que des del 1968 està presidida per l’exalcalde de Corbera d’Ebre Josep Clua Queixalós. La UCD (Unió de Centre Democràtic) és la força amb més diputats provincials (12), però CiU (8), PSC (5) i PSUC (2) signen l’anomenat Pacte de Progrés per barrar el pas al partit d’Adolfo Suárez. La presidència és per al convergent Francesc Cailà, directiu de la mútua d’assegurances Reddis i cap de llista de CiU a Reus, on ha estat derrotat pel PSC de Carles Martí.

Francesc Cailà (CiU) va maquinar l’operació pel seu compte i risc, enmig d’un colossal enrenou

A la votació esclata la primera sorpresa, perquè dos diputats d’UCD voten Cailà en lloc del seu candidat. S’apunten motivacions localistes, però el cap dels centristes a la província, el senador reusenc Emili Casals, explica que el partit ha fet aquest gest per evitar que el nou president depengui dels comunistes del PSUC.

Topades amb Jordi Pujol

Cailà s’assabenta aviat de la delicada situació que travessa la nova Facultat de Medicina de Tarragona, que funciona en precari a la Laboral. El nou rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Badia i Margarit, vol acabar amb les penúries de les delegacions universitàries obertes pel territori o tancar-les, però l’Ajuntament de Tarragona no ofereix cap alternativa decent. Francesc Cailà decideix solucionar-ho pel seu compte i risc i aconsegueix que la Junta de Govern de la Universitat de Barcelona aprovi el trasllat de Medicina a Reus. La notícia desencadena l’escàndol a Tarragona, on es consideren víctimes d’una cacicada. Més quan el mateix Cailà inicia les gestions per comprar a compte de la Diputació un edifici a Reus per acollir la Facultat, una operació que queda frenada.

La situació comença a alterar els nervis del president de la Generalitat, Jordi Pujol, que a més ja ha topat amb Cailà arran de la dimissió de mig ajuntament d’Ascó per la tensió al poble a causa de les nuclears. El president de la Diputació i el governador civil, Francesc Robert Graupera, acorden constituir una comissió gestora sense encomanar-se a ningú més, davant la ira de Pujol, que vol el control sobre els municipis. Durant una discussió, Jordi Pujol li etziba que les coses s’han de fer segons el seu criteri, perquè ell és el president de la Generalitat. Cailà, personatge de fort caràcter, li contesta que avui el president és Pujol, però demà podria ser-ho ell mateix. El líder convergent  acabarà sentenciant-lo.

La revolta interna a la Diputació, encapçalada pel seu propi partit, obliga Cailà a constituir una comissió per estudiar la descentralització universitària i el trasllat de Medicina, però el ple on s’han de presentar les conclusions es preveu tumultuari i s’ajorna a última hora. La situació és insostenible i, als dies següents, el secretari general de Convergència i els diputats del seu grup forcen Cailà a dimitir. Al ple del 30 de setembre de 1980 el president presenta la dimissió i tots els partits reproven la seva actuació. El dia anterior, encara ha anat a Madrid per obtenir les garanties del ministre d’Educació sobre el futur dels estudis de Medicina.

Tots els diputats, inclosos els del seu partit, el van reprovar, però Reus li deu ser ciutat universitària

Paradoxalment, la derrota política de Cailà propicia la jugada guanyadora per a la implantació de Medicina a Reus: el moviment ciutadà per recollir els diners necessaris per comprar l’antic magatzem de fruits secs destinat a acollir la Facultat, a tocar de l’Hospital. Una operació que pilota el mateix Cailà i que ha deixat encarrilada abans de dimitir.

Però els diputats encara volen passar comptes amb l’expresident i, abans de l’elecció de Josep Gomis per substituir-lo, la comissió de govern emet un duríssim comunicat contra Cailà, subscrit per unanimitat. Titllen la seva gestió de personalista i nefasta, l’acusen de voler pagar un preu excessiu per l’edifici de Reus i li reclamen que deixi l’escó. El rector i el vicerector de la Universitat de Barcelona també reben de valent.

Cailà fa pública una resposta que revela el seu peculiar talant: admet que ha actuat de forma personal i presidencialista –«és la meva manera de ser i d’actuar, perquè jo sóc així», diu–, però rebat amb contundència les crítiques sobre la negociació per comprar l’immoble per a la Facultat. Segurament, la frase que millor retrata Cailà la va pronunciar la nit abans de dimitir, en ser preguntat pels periodistes sobre el balanç de la seva presidència i si tornaria a actuar igual: «Reus tindrà la universitat durant tota la vida. No hi ha cap càrrec polític que duri tant com això».