Una societat políticament correctaEl futuro tras el volcán

Es presenta una concepció simplista i binària del raonament, bo o dolent, que conclou en un tàcit despotisme del llenguatge inclusiu
 

Begoña Crespo Tarrés

Whatsapp
Begoña Crespo Tarrés, Llicenciada en Geografia i Història, màster en Humanitats i professora

Begoña Crespo Tarrés, Llicenciada en Geografia i Història, màster en Humanitats i professora

En l’era de la interconnectivitat de les xarxes socials i del bombardeig de la informació, sembla que una mena de pensament únic i dogmàtic s’imposi en aquest escenari globalitzat, on tothom aspira a tenir el seu petit o ampli espai de protagonisme mitjançant la via telemàtica o bé emprant els canals de comunicació més tradicionals.

Es presenta una concepció simplista i binària del raonament, bo o dolent, que conclou en un tàcit despotisme del llenguatge inclusiu. En un entorn social on a vegades es torna banal, la simplicitat impera i la disconformitat dialèctica escandalitza i ofèn.

L’engranatge de la democràcia, en alguns moments, també exhibeix les seves eines de persuasió per intentar guiar a una població, cada vegada més interconnectada i sobresaturada d’informació, que no vol reflexionar, o bé, ha renunciat a pensar per si mateixa. En nombroses ocasions, es tracta d’una societat unidireccional que és silenciada amb una refinada i atraient correcció política que ha abandonat qualsevol indici de reivindicació o exigència, i quan aquesta es presenta, moltes vegades no és qüestionada perquè neix de les mateixes institucions establertes.

Sorgeix una nova forma obstinada de desaprovació del llenguatge que va evolucionant al compàs de les noves transformacions socials i de les actuals exigències del poder. L’ombra de l’heretgia verbal pretén incorporar eufemístics vocables de delicada aparença i dubtosa efectivitat. Però res és casual, i darrere del llenguatge sempre ve implícita una novella consigna de comportament i d’actuació que estarà sota la vigilància d’una sobreentesa correcció a seguir.

Sempre he volgut imaginar que les lluites i revolucions històriques haurien d’haver estat un revulsiu de tolerància i de llibertat d’expressió. I crec no equivocar-me si afirmo que així és. Amb tot, amb freqüència s’aprecia un tàcit discurs d’allò que ha d’imperar i és considerat correcte vers l’exhortació de la singularitat que ha quedat condemnada a un cert ostracisme per anar en contra d’un corrent establert, que sovint acaba representant un cant de sirenes. Però aquest cant de sirenes resulta molt més afalagador i escaient, donades unes circumstàncies que sovint ens poden resultar hostils.

Sortosament, sempre proliferen alguns grups d’individus coratjosos i contestataris, considerats una mena de rara avis, que reaccionen davant de l’harmoniosa i equilibrada norma establerta dins d’un món edulcorat en aparença, però punyent i que commou en essència.

Temas

  • Punt de vista

Comentarios

Lea También