Una solució pactada no ha de ser una utopia

El món actual es troba en plena ebullició. Les nacions, unes a favor i d’altres en contra dels drets humans, marquen territori. Per desgràcia, la veu del Sant Pare, Francesc, que hauria de tenir deu anys menys per poder desenvolupar tots els seus anhels, no és prou escoltada pels poderosos.

Si el seu missatge i el seu exemple arrelés arreu, la humanitat estaria molt millor. Hauríem de saber compartir equitativament allò que se’ns ha llegat: la terra, amb els seus béns.

Al nostre país ni Rajoy ni Mas han sabut estar a l’altura de les circumstàncies, ambdós s’han enrocat en els seus plantejaments. És igual qui dels dos té més tant per cent de culpa, el resultat és el que és, del tot deplorable, i la contesa està servida. Veurem si el seny predominarà per damunt la rauxa en ambdues parts en conflicte. Una solució pactada hauria de deixar d’ésser una utopia. Amb independència o sense, les dues nacionalitats, despullades d’egoismes i falsos entusiasmes, esforçant-se per treballar més amb el cap que no amb el cor, amb l’altura de mires que el seny els demanda, haurien d’haver trobat, a hores d’ara, l’encaix per a la concòrdia, ja que, en democràcia, mai hauria de ser tard per aconseguir-la.

Les fronteres poden delimitar territoris, però mai haurien de limitar la solidaritat i la concòrdia entre pobles veïns.

Josep M. Moix

(Montblanc)