Una tasca digna d’herois a Can Barça. L’entitat pateix un mal que no vol soroll i només sentim estrèpit

Sense pagar penyora. Un bon grapat de precandidats semblen disposats a passar pàgina sobre la pèssima gestió realitzada en els darrers deu anys. O sigui, els responsables del desastre podran viure tranquils

31 diciembre 2020 18:20 | Actualizado a 01 enero 2021 07:34
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Ens trobem a pocs dies de les eleccions a la presidència del FC Barcelona, si, com llegíem abans als cartells de toros, el temps de pandèmia i les autoritats ho permeten. Existeix general coincidència en considerar-les les més decisives de la història, però gairebé ningú posa l’accent en el seu caràcter paradoxal, on la majoria d’eixos bàsics semblen haver perdut tota lògica. La resta de l’article podria allotjar un munt de preguntes retòriques que emplenarien pàgines, segurament sense resposta. Només en formularem un parell: Com s’ha arribat fins aquí?, primera i principal. Segona: Ja n’és conscient la parròquia culer de la pràctica fallida econòmica de l’entitat?

En tot cas, diríem que l’aficionat, sempre pendent de l’últim resultat i l’epidermis sense grans reflexions ni fondàries en l’anàlisi, s’ha trobat un mort i no sap ben bé qui l’ha matat, com en les novel·les policíaques. Un bon grapat de precandidats semblen, a més, disposats a passar pàgina sobre la pèssima gestió realitzada en els darrers deu anys i a enterrar les destrals de guerra, no fos cas que encara prenguessin més mal en la batalla de trinxeres. O sigui, els responsables del desastre podran viure tranquils, que no hauran de pagar penyora pel desgavell causat.

No hi ha manera de conèixer ben bé el forat econòmic, que tothom suposa descomunal, però tant se val, un tou de gent s’hi ha llençat de cap creient-se capaços de gestionar la misèria i ressuscitar un mort allà on la majoria dels mortals, vist el panorama, recularien. La prudència els dictaria allunyar-se de tan delicada situació, però volen el càrrec i el poder que comporta. Hi ha qui s’ha gratat la butxaca, i no resulta barat, en l’anhel d’asseure a la llotja, ambició avui gens assenyada. Tant se val, només obtindran notorietat pública, que ja és prou, un cop comprovat que només un parell compten amb opcions reals de victòria.

Seguim amb els anàlisis sorprenents. Per allò de no confiar en el vot telemàtic, massa democràtic i també impossible de controlar, sembla que els socis cridats a urnes es conformaran amb els baixos índexs de participació habituals, que mai ultrapassen el 45%. O pitjor encara, gentilesa del coronavirus, que retraurà un nombre indeterminat d’una població votant francament envellida. Els 35.000 vots captats per Rosell a començament de dècada han quedat orfes de candidat. Tant com la successió encarnada en Bartomeu. Es veu que ho han fet tan malament que ningú vol agafar la torxa de continuïtat, detall cabdal que parla prou del sentiment generalitzat.

O sigui, aquella manera de fer i entendre el club que s’havia perpetuat durant mig segle des de l’entronització de Núñez amb l’únic interval de Laporta acaba de fer mutis, de desaparèixer d’escena. I on aniran tants vots? Ves a saber, que la situació és desconeguda i podria ser que molts votessin per descart, lluny d’estudiar programes i portats, únicament, per les seves vísceres, la seva capacitat de rebutjar l’hipotètic retorn d’un ex president al que no es jutja, una altra curiositat, pel seu full de serveis sinó per la imatge distorsionada que d’ell presenten els mitjans de comunicació que forgen els corrents d’opinió majoritària entre el barcelonisme. Ben curiós tot plegat i tornem allà on érem: continuaríem amb aquestes peculiaritats i contradiccions fins gairebé l’infinit.

Hom parla d’enderrocar el Camp Nou i tot quan ni s’ha engegat el celebèrrim Espai Barça. Per si la composició de lloc necessités ulteriors complicacions, resulta que tampoc es veu direcció esportiva capaç de revertir la delicada situació actual. Tantes inversions errades i la inèrcia d’un gran equip que ho tapava tot i ha envellit sense remei precisa també intervenció acurada. I res tan urgent, ja que hi som, com la continuïtat del millor jugador de la història que, enmig de l’embolic, recull més dubtes que no pas admiració pels serveis prestats. Sortir d’aquest formidable atzucac serà tasca digna d’herois de la mitologia grega. El poderós Barça pateix un mal que no vol soroll i només sentim estrèpit.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Comentarios
Multimedia Diari