Una teoria personal sobre la poca natalitat

Els qui tenim una edat recordem el NO-DO amb Franco lliurant els Premios Nacionales de Natalidad el dia de Sant Josep, Día del Padre (no van triar el Día de la Madre). El matrimoni que tenia més fills rebia un premi de 15.000 pessetes (90 euros). L’any 1964 van guanyar Ceferino Fernández García «casado con doña Florentina» (no posaven els cognoms de la dona). Van tenir vint fills. El decret de Franco que va crear els premis deia que «la prole numerosa es beneficio inmenso que la familia presta a la sociedad; por eso es justo que la sociedad premie y estimule a quienes con gran sacrificio levantan la excepcional carga familiar». També recordem la pel·lícula La gran familia, rodada a la Ciutat de Vacances de Tarragona amb Alberto Closas i Amparo Soler Leal. Tot allò ha passat a la història. Avui en dia, la dona té nom i cognoms i l’«excepcional carga familiar» ha començat a repartir-se entre la dona i l’home. A mi m’agradaria tenir més néts i no només la Valentina. Fa temps que marejo els fills perquè s’animin a buscar el segon. Durant el pont de la Puríssima ens van deixar la Valentina. La naturalesa és sàvia i ha disposat que els pares siguin dos, però d’avis n’ha previst quatre. Tot i això, vaig estar dos dies amb ibuprofèn per recuperar-me. No he tornat a dir res més del germanet. Com ha de créixer la natalitat!