Más de Opinion

Una vacuna anomenada mandra: El confinament produeix una gran fàbrica de mandrosos

Del pecat a la virtut. Segons els teòlegs i els filòsofs, la peresa és un pecat capital i la mandra és un dret. Amb tant de temps tancats a casa, tota cosa cansa i l’art de no fer res ajuda a sobreviure

Joaquim Roglan

Whatsapp
Joaquim Roglan.

Joaquim Roglan.

Després d’aquesta llarga època de confinament, la mandra és una paraula molt més habitual que abans. És un dels efectes de passar moltes hores a casa, de suportar tantes limitacions i incomoditats fora de la llar i de la pèrdua forçosa de relacions amb amistats i familiars. Als inicis de la pandèmia, moltes persones es buscaven un entreteniment o una feina per passar l’estona, i es feien bons propòsits. Repintar la casa, anar amb bicicleta, fer esport casolà, practicar el bricolatge, endreçar els armaris, cuinar, atipar-se de televisió, llegir, fer un hortet… Però passats els mesos, molta gent ha comprovat que tota activitat, per més plaent que sigui, quan toca fer-la de manera més o menys forçada i repetitiva, avorreix, cansa i arriba la mandra. Com que el resultat és el contrari d’allò que es pensava, es comença a deixar per demà el que es volia fer avui, passen els dies i aquella feina no s’acaba mai. Potser per temor a no saber què es faria desprès. O senzillament, per mandra. A més de tantes incerteses i maldecaps, hi ha persones que se senten culpables o tenen mala consciència per practicar el dolce far niente, que diuen els italians.

La mandra es considera sinònim de peresa, però no és exactament el mateix. Perquè la peresa és el sèptim pecat capital, segons el catecisme catòlic, mentre que la mandra pot ser un bé de Déu que permet malbaratar el propi temps, sempre que no es perjudiqui altres persones. És més, la mandra hauria de ser un dret fonamental. Perquè segons un filòsof tan seriós com Sèneca, aporta saviesa i tranquil·litat. Al segle XVII, el seu col·lega Blaise Pascal criticava la incapacitat de les persones de quedar-se quietes i sense fer res a una habitació. Perquè «¿quina és la meva primera motivació quan sona el despertador a les sis del matí?», preguntava l’expresident Jordi Pujol. I es responia: «fer mitja volta i continuar dormint».

Coincidia amb el gendre de Karl Marx, Paul Lafargue, autor del pamflet El dreta a la peresa, en el qual reivindicava a Crist quan recordava als seus deixebles que «els lliris del camp no treballen ni filen», i demostrava que Déu era el suprem exemple de peresa ideal perquè, després de treballar sis dies creant el món, va descansar per tota l’eternitat.

Ben entesa i practicada, la mandra no s’ha de confondre amb el descans, l’oci, la meditació, les poques ganes de no fer res ni amb la tendència a moure’s només que l’imprescindible, que és el que ara està passant i aconsellen les autoritats sanitàries. És, senzillament, aplicar la llei del mínim esforç. I així, poc a poc, i només gandulejant o fent el gos, la mandra va fent la seva feina i conduint amorosament a un estat de benestar físic i mental que consisteix en no fer res de res i no perdre el temps en ocupacions sense cap sentit, inútils i fins i tot ridícules. Però la revolució tecnològica, audiovisual i cibernètica assassina els ideals de vida reposada i s’entesta en dir que el temps és or, malgrat que l’or no val res front un virus. També Bertrand Russell va escriure un Elogi de l’ociositat front una societat basada en el treball i en una moral d’esclaus de la feina. I s’apuntava a la idea que la mandra no és una maledicció, sinó la mare de totes les arts i virtuts.

L’escriptor alemany Sebastian Haffner també va escriure una Invitació a la mandra consistent en una vida calmada, sense presses, sense rellotge, molt sociable, amb bon humor i contra la cobdícia que porta a ser el més ric del cementiri.

Un altre partidari dels ociosos va ser Robert Louis Stevenson, autor de L’illa del tresor, que no acceptava una ètica capitalista i defensava l’autèntica saviesa contra l’acumulació de dades sovint inútils. Segons ell, el més important és gaudir d’un sentit lúdic de la vida i dels plaers amb un esperit obert que permeti descobrir riqueses immaterials que milloren les persones. Com Jacques Lecrercq a la seva obra Elogi de la mandra, en la qual defensa que la vida no és una carrera, que les grans obres i els grans goigs no s’assaboreixen corrent i que cal créixer en diligència i en estimar. Però si vostè ha tingut temps i paciència d’arribar fins aquí, potser té poca feina, poques ganes de fer-la o una mica de mandra.

Periodista. Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador de Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a L’Empordanet.

Temas

Comentarios

Lea También