Units, passem a l'acció. Deixar enrere el fatalisme

Sort que són de pell dura, resistents. Dies enrere, abans dels aiguats, ho rumiàvem com una d’aquestes paradoxes personals impossibles de raonar: com més gent conec de les Terres de l’Ebre, més m’agrada el seu tarannà. Traduïble aviat com un vernís d’humanitat ben peculiar, intransferible. Per aquelles qüestions insondables que guarda qualsevol biografia personal, he viscut sistemàticament més allunyat d’ells del que ara mateix m’aconsellaria. M’ho he perdut i ara, intento rescabalar-ho sempre que es presenta l’ocasió.

El dia que més fort petava el temporal Glòria, vaig deixar el lliri a banda per seguir el Telenotícies amb esperit crític, en espera que em confirmés els pèssims auguris i prejudicis. En efecte, van passar vint minuts fins a veure i escoltar les primeres referències a les tres mil hectàrees d’arrossars, que es diu aviat i costa molt de pair, que el mar havia anegat.

Precisament, quan mantenia viu el record de la bona gent de Tivenys, comentant-me que la plaga de mosca negra que pateixen com plaga bíblica només havia estat pal·liada, parcialment, quan van aparèixer vora lo riu alguns polítics d’aquells que pesen i manen i s’havien emportat cap a Can Fanga uns quants records de tan simpàtics animalons. L’anècdota tenia la seva gràcia, sobretot en comprovar que l’afegien a la llarga llista acumulada sense acritud, sense fer-se ja cap mena de mala sang. D’això es tracta, precisament, del famós memorial de greuges que acumulem per aquelles terres.

Des de l’accident de la petroquímica hem llegit un tou d’articles i reflexions que versen sobre l’endèmica, gairebé tradicional, desconsideració que el centre neuràlgic del país manté cap a certs territoris, que acaben convençuts de viure com a ciutadans de segona categoria. No cal ser un prodigi d’observació per adonar-se que «Barcelona» –aquest ens gairebé tan complex com «Madrid»– mira només cap al nord i bada amb segons quines comarques, mentre ignora d’altres. La vella i la nova Catalunya. Hi ha qui en fa un gra massa i acaba creient que existeix un pèrfid centralisme, pitjor encara que l’espanyol, que ja és exagerar en el victimisme.

En qualsevol àmbit i cas, pots acabar ben ofès. Fins i tot, en aquesta fotesa anomenada futbol. Només calia recordar el tracte rebut quan el Nàstic va passar per Primera Divisió i comparar-ho, tornem a posar-nos pedres al fetge, quan el Girona s’hi passejava. Deixem-ho córrer. Poques ganes sentim d’arrebossar-nos en pensaments negatius. Ans el contrari, la suma del que ha succeït en aquest 2020 nascut amb la voluntat de ser horribilis per a la gent que compartim comarques hauria, en tot cas, de generar una reflexió de signe radicalment contrari.

Amb dades a la mà i sense deixar-nos portar per dèries, fatalisme, resignació i tantes altres percepcions gens creatives, l’única sortida a l’atzucac consistiria en la unió per combatre aquest endèmic sentiment de viure en un graó inferior. Oblidar, que ja toca, les polítiques de campanar, les picabaralles de melic i exigir, a base d’empenta i mobilització, que els nostres líders polítics en facin bandera immediata. Ferms en la lluita i en l’exigència reivindicativa, ben plegats i sense fissures en la voluntat d’avançar com cal i mereixem.

M’és ben igual el nombre de nuclears, els perills que ens envolten o les veus pusil·lànimes que només remuguen. Passem i passeu a l’acció encara que només sigui per evitar que es perpetuï el mateix reguitzell de queixes conegudes quan, si arriba i esperem que no, es torni a repetir alguna tragèdia, algun fet que alimenti novament el desànim perenne.

L’única sortida digna, plausible, constructiva per a les nostres comarques consisteix en abandonar la política de braços caiguts i resignats a fi d’abraçar l’acció, la reivindicació decidida, la il·lusió per forjar temps nous d’altre caire. No ha de ser tan difícil entre gent de vàlua. Es tracta, per fi, de passar pàgina i escriure naltros els nous capítols per tal d’alterar aquest statu quo que ens té ben farts i queixosos. Només cal posar-s’hi, tots plegats.

*Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.