Uns Goya i el judici a Trapero

Quan gairebé ja estem (vostès i jo) a la porta, m’adono que primer es fa una cua per comprar el tiquet i després una altra per entrar. Això que ja portem un quart d’hora esperant. I com que m’he saltat la primera cua per desconeixement, doncs ara en faré tres (jo sola, a vostès les hi estalvio). L’avantatge de ser periodista és que surt de franc entrar a alguns museus. Us ho explico per si voleu ser periodistes i cada cop creieu que hi ha menys incentius, per allò que les empreses abaixen els sous i els gabinets de comunicació són una barrera per arribar a les fonts de veritat i que si la immediatesa ens fa perdre l’oremus. Perquè ho sapigueu, que potser sentiu la frustració que us falta informació i fonts, i que caldria més hores per rascar abans de publicar per poder aportar més i que sempre arribareu més tard que Twitter -seria l’espècie d’ocellet que si estigués en perill d’extinció tampoc no passaria res-, però que podreu entrar gratis als museus. Tornem a El Prado, que ens estem allunyant. Tot el museu en un dia, ni parlar-ne. Poc i seleccionat.

‘Saturn devorant el seu fill’, on Goya escenifica la por a perdre el poder

Goya us ve de gust? Hi ha una exposició de gravats i dibuixos i també en altres estances hi ha els quadres. Mireu, un paleta amb un pic que fa anar amb violència. I s’explica a la placa que acompanya l’obra que, en lloc de construir, destrueix. Destrossa una preciosa escultura que hi ha sobre un pedestal. I se’n riu. És una crítica de l’autor, ho va dibuixar el 1816, dos anys després del retorn del rei Fernando VII que va abolir la constitució de 1812, la Pepa; i va tornar a instaurar l’absolutisme monàrquic. Però a Madrid no hi som per anar de museus, ens esperen a l’Audiència Nacional, hi ha judici. Tenim un quart d’hora o vint minuts de marge, sempre sol començar tard. No sabe lo que hace es titulava l’obra esta de Goya que us deia... La fiscalia manté l’acusació per rebel·lió, tot i que el Tribunal Suprem ja va dir que de rebel·lió no n’hi va haver. Jutgen el major Trapero, que va ser cap dels Mossos d’Esquadra fins a l’aplicació del 155; i la intendenta Laplana; i Pere Soler, que va ser director general de la Policia de Catalunya, i el vallenc Cèsar Puig, que era -la tardor del 2017- el secretari general del Departament d’Interior. El polític de Valls, quan li va tocar declarar, va ser hàbil en explicar al fiscal i al tribunal que ell no tenia ascendència jeràrquica sobre el cos de Mossos i els va posar l’exemple dels càrrecs del Ministeri de l’Interior per fer-los veure les diferències. La defensa manté que l’acusació es basa en unes funcions que no tenia. A banda hi ha uns e-mails pels quals també ha de respondre. A cada sessió de judici s’hi fa una pausa.

Els esbossos d’‘El sueño de la razón produce monstruos’ a El Prado

L’aprofitem per tornar al museu? Saturn devorant el seu fill. És la por a perdre el poder, s’explica. És de les anomenades pintures negres, de l’època fosca de Goya. De los Cobos, Daniel Baena i Juan Manuel Quintela són tres dels testimonis que ja han declarat en este judici que és bàsicament el judici contra Trapero perquè, de la resta d’acusats, poc se’n diu i poc se’n fa referència. Tanta càrrega inculpatòria va posar De los Cobos contra Trapero -encara que només fos a base d’opinions i valoracions-, tant el va anomenar, que l’advocada del major li va preguntar si li tenia rancor. El ‘no’ de resposta no va servir per dissimular l’evidència. El cap de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil, conegut arran de la investigació del judici contra el Procés, el tinent coronel Baena, va arribar a l’Audiència amb dos documents que presentava contra Trapero i que Fiscalia va voler introduir a la causa com si no s’haguessin pogut conèixer fins llavors. El tribunal no ho va permetre. Qui no va anomenar en tota la declaració el major, ni pels galons, ni pel càrrec, ni pel nom, va ser el comissari Quintela de la Policia Nacional, tot i que constantment l’apuntava amb el dit. Quintela i Trapero han xocat en més d’una ocasió, també quan Trapero feia valer les competències dels Mossos. Això es traduïa en una pèrdua de protagonisme i poder dels altres cossos policials. No podem marxar del museu sense veure els diferents esbossos d’un home rodejat de ratpenats i mussols i un felí que se’l mira expectant, és El sueño de la razón produce monstruos.

* Periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.