Untats de nou

Oli, doneu-me oli. Benvinguda sigui la nova collita que ja tenim a tocar. Soc feliç només de pensar-hi. Reviure un moment de felicitat. Tinc fixada com una experiència de felicitat el tast de l’oli nou. I no només el tast, comparant-lo amb el de l’any anterior, i el de collites passades, sinó per tot el que suposa com a punt final d’un cicle.

L’olivera, centenària, mil·lenària en alguns casos, que marca el paisatge, el territori i el gust, que n’ha vist passar de tots colors, freds, i calors, i mètodes, tractaments, plagues, guerres, devastacions, fams, penes i alegries. Moltes alegries també. Però m’agrada aquesta idea de l’arbre mediterrani, clau, element definitori, que et permet sentir-te a casa a tota la ribera, tota aquesta mar que el té fixat.

Com una roca vegetal, viva, testimoni. M’apassiona l’or líquid que dona la nostra arbequina, i també m’agrada eixamplar el paladar, ja sigui amb altres arbequines, o fargues-morrudes i sevillenques (Baix Ebre), empeltre (Terra Alta), i tantes i tantes varietats, com hi arriba a haver.
M’agrada pensar en la duresa que va de bracet d’aquest or. La terra que fa arribar la seva realitat, travessant la fusta i arribant al fruit.

I després amb la collita que arribava als trulls per fer-ne pasta i premsar damunt dels cofins. I veure com raja, i sucar en l’oli nou una bona llesca de pa torrat, i sentir com regalima un fil d’oli pels meus llavis. Això és per a mi la felicitat.

Recollir aquell gust concentrat que conté tota la història de l’arbre, del paisatge del territori, de la DO Siurana que és com en diem de la més immediata, també per simpatia la de la Terra Alta, la de les Baix Ebre-Montsià o la de les Garrigues i la de l’Empordà. Són les cinc denominacions d’origen protegides d’oli d’oliva verge extra que tenim a Catalunya, que haurien de ser sense cap excusa a totes les cases.

És donar-se un cert luxe, però altament beneficiós per a la salut, per a la mental i la física. 

Aquell color verd, groguenc i amb totes les gammes i tons ha de ser a la nostra retina els pròxims dies. Les denominacions d’origen (DO), els cellers, les cooperatives, els pagesos i productors ens convocaran a fires i festes. Esmorzars de forquilla, o més ben dit, de mig bidó amb brases per coure la llonganissa, i acabar després comprant oli. 

M’agrada el ritual anual, em ressitua, em diu que ja hi som, que ja el tenim aquí. I em sembla que en certa manera els productors d’oli segueixen el camí dels viticultors que han aconseguit després d’estendre la bondat i qualitat dels seus vins, que el vi fet a Catalunya sigui el més consumit a Catalunya. Que no ha estat fàcil, encara que per lògica hauria de ser el més normal. Paisatge a l’ampolla, doncs ara paisatge al setrill. Per saber on som, com a mínim amb aquests productes que ens defineixen. 

País de vi i oli

Som un país de vi i també som un país d’oli. Treballar amb rigor, amb qualitat, deixant enrere les vendes a granel perquè les acabessin venent en ampolla els italians, és el millor que ens ha pogut passar els darrers anys. Però no es pot badar. Hem de seguir escampant la nova que arriba l’oli nou. 

Aquest any soc el padrí de la collita de la DO Siurana, però no és d’ara i no és per això que en faig bandera. Ho faig a més en una setmana en què el Parlament ha aprovat una llei per defensar els espais agraris de Catalunya. 

Som un país de boscos i som un país molt urbanitzat, però ha calgut una llei per seguir recordant que qui ens dona el menjar és la terra conreada, la terra treballada pels nostres pagesos, autèntics artífexs de meravelles com aquest oli nou que ja s’acosta. Fem-nos feliços.
 

Xavier Graset és periodista. Dirigeix i presenta ‘Més324’ (TV3) i col·labora a Catalunya Ràdio, on fa el programa ‘Líquids’ i n’havia fet altres com ‘L’oracle’. Va començar a Ràdio Salou i va ser promotor de Canal Reus TV.