‘VINTAGE’, que no retro

El puzle el fareu valtros –si voleu–; jo us proporcionaré unes peces que m’he anat trobant. Totes encaixen, hi ha més d’un puzle possible. Cada pensament, cada comentari, cal situar-lo geogràficament, en boca de l’autor i en l’època en què ha estat escrit, perquè no perdi el sentit o li donem un significat que no té.

«Els policies són una classe protegida, a qui cap polític vol oposar-s’hi». Si sou policies potser deixareu de llegir: wait and see. Espereu. «Hi ha franges de població que tenen més por de la gent que se suposa que l’ha de protegir dels delinqüents, que no pas dels criminals en si».

Les dos cites són actuals, del 2014 i fan referència als Estats Units. Ara s’entén més. Extretes del llibre Rise of the warrior cop, de Radley Balko qui es pregunta si els cossos policials estan en consonància amb els principis d’una societat lliure.

S’ha documentat sobre la militarització de les policies i també fa un repàs històric. Context 2014: protestes ciutadanes pels casos en què policies havien disparat i matat homes negres que anaven desarmats. Un article de l’any passat del Washington Post posa les xifres sobre la taula i mostra una tendència a la baixa el 2016 tant dels casos com del biaix racial. 

De la voluntat de la Constitució de 1978 de desmilitaritzar les policies a Espanya n’aprofundeix el catedràtic de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona Manuel Ballbé, al llibre publicat el 1983 Orden Público y militarismo en la España constitucional (1812-1983): «Las Fuerzas Armadas, dice el artículo 8, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

La Constitución dice en su artículo 104 que los cuerpos y fuerzas de seguridad tendrán como misión proteger el libre ejercicio de los derechos y libertades y garantizar la seguridad ciudadana». Delimitades les funcions hi ha, diu Ballbé, una «voluntad del legislador de que la nueva institución policial sea la antítesis de lo que ha significado como Fuerzas de Orden Público en nuestra historia». 

A principis dels vuitanta en despatxos de la Generalitat, es parlava i es lluitava perquè Catalunya tingués una policia pròpia. Un dels que hi creia era Miquel Sellarès. Anys després al llibre Construint un nou estat –d’Angle Editorial– explica estos orígens dels Mossos d’Esquadra i no s’està de dir: «no hi havia manera d’entendre què volien els nostres polítics, afectats per una significativa tremolor de cames quan parlàvem d’alguna qüestió de seguretat». 

Una peça més pel puzle: Jaume Bosch, en el seu recentment publicat llibre La nostra policia, d’Eumo Editorial, fa referència a les competències que l’estatut del 2006 dóna als Mossos, com per exemple que «la Generalitat, d’acord amb l’Estat, ha de ser present en els grups de treball de col·laboració amb les policies d’altres països». En una entrevista que li he fet recentment per a TV3 em recordava que això no s’ha posat del tot en pràctica i sentenciava: «la peça de la seguretat és una peça essencial de l’autogovern».

Avui el Consell de Ministres es desplaça a Barcelona. Hi haurà protestes. Ara els polítics, tots, saben i aprofiten que la seguretat és un caramel polític; per desgràcia dels ciutadans. La situació em fa pensar en una cita del 1864 d’un capità de la Marina Reial Anglesa, que si serveix pels problemes de mar, bé pot servir per a terra: «es necessita una gran vigilància per tal d’evitar les fatals col·lisions» (La imprudència del Titànic,1998).

La gestió de la seguretat la vull vintage –que s’hagi revaloritzat, pel saber, per l’experiència, perquè s’ha treballat professionalment–, que no retro. 

Fàtima Llambrich, Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense cadàver/Sin cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.