Valero Serer, l’homenatge pendent a l’heroi d’una Tarragona camí de desaparèixer

Ens quedava pendent de l’últim article, gairebé com una promesa. Em comenta l’amic Enric Pujol que el nostre estimat Valero Serer se’ns ha fet molt gran. Llei de vida, sí, però costa entomar que els referents existencials també paguin la factura del temps. Haurien de ser eterns. Amb l’Enric, ens enforteix la relació quasi fraternal amb el denominador comú d’haver estat dos nens del mateix barri a la Tarragona dels seixanta, ja tan emboirada en memòria i realitat. Ambdós, a sobre, enamorats de la mateixa samarreta. I confessem que ens sap molt de greu no haver acomplert una assignatura pendent, projectes que es queden al calaix de les idees voluntarioses mai plasmades. 

Amb l’Enric volíem fer una biografia d’en Valero, preguntar-li tot allò que desconeixíem d’ell per posar-lo després negre sobre blanc, com qui crea una placa de marbre que vol desafiar, precisament, el pas dels dies i eternitzar-se en la memòria col·lectiva de la teva ciutat. Desitjàvem teixir un llibre artesanal com a homenatge obligat d’agraïment a un personatge imprescindible de la nostra crònica sentimental. 

Al cap i a la fi, el futbol, com diu Javier Marías, representa un retorn periòdic a la infantesa, l’autèntica pàtria emocional de cadascú. I Serer era el nostre heroi, capaç de les més grans proeses, en qui confiàvem, ingenus xiquets, per salvar-nos de cada atzucac amb pilota pel mig. D’ell ho veneràvem tot. Ens fèiem creus que un jugador de Primera ens capitanegés al pou insalvable de la Tercera. Sabíem que un tal Murillo li havia barrat el pas a un Saragossa potent com mai, d’aquí que aterrés, beneït moment, en aquella Tarragona ja desapareguda en què tots ens coneixíem. 

L’Enric i un servidor ens hem fet farts d’escriure sobre el Nàstic, en història, realitat i ficció, els gèneres que calgués per certificar l’objecte del nostre amor abrandat, inextingible. I ens ha faltat fer-ho de Serer en la seva descomunal dimensió. Aquí, on per espai només cap una breu reflexió, expressarem el desig de cuidar la història del club, traspassar-la de generació en generació, plasmar-la en els formats que calgui per mantenir viu el record d’on venim, saber per què som com som i entendre què i qui ha forjat el nostre actual rostre. No és caprici, sinó orgull de pertinença, reafirmació de sentiment i creences, feina obligada per lliurar ADN grana a les noves generacions amb la voluntat que sigui preservat en l’avenir. Valero Serer ha estat el jugador més gran de la història del Nàstic. O almenys, així ho creiem. I sempre estarem en deute d’agraïment per totes les alegries dispensades. 

Segur que l’Enric i jo definiríem de manera similar què significava el cim de felicitat en les nostres infanteses: consistia a veure el somriure del pare que ens portava a l’avinguda de Catalunya quan Serer feia una de les seves murrieries i signava el gol de l’alegria, segurament el de la victòria. 

Aquest record, a nosaltres i tants altres contemporanis, ens acompanyarà sempre i resulta una sensació tan pletòrica que esperonaríem, per exemple, els veïns reusencs a transmetre les gestes de Santi García, Villalonga, Sabater i aquella formidable fornada a tots els qui acabin d’arribar o vulguin arrelar-se en el feu d’en Prim. Així, segur, l’estimaran més, comprendran millor l’amor a la terra. 

A Anglaterra, molts equips reben el nou fitxatge amb un parell de llibres sobre la història del club i de la ciutat que els rep. Una fantàstica manera d’obrir-los les portes, d’integrar-los i donar-los la benvinguda. També, de mostrar reverencial respecte per aquells que els precediren i la seva obra heretada. No s’ha de subestimar mai el poder del futbol i les seves figures. Formen un mirall que ens torna el reflex de la nostra identitat col·lectiva. I Serer va contribuir a fer-nos com som.

* Periodista. Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent