Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Veïns o amics?

El que s´ha de fer és utilitzar la paraula per posar fi als problemes

J.Moya - Angeler

Whatsapp

‘Ajudarem els nostres veïns», va dir Mariano Rajoy, tot llegint una nota, respecte a la consternació que l’atemptat de Niça havia provocat. I Rajoy es va quedar tan ample. Els francesos són veïns. Malament. Si l’atemptat hagués passat a Nova Zelanda, no hi hauria ajuda perquè els de Wellington no són veïns.

Aquell mateix dia, quan en despertar em vaig assabentar del que havia passat a Niça, vaig baixar les escales de La Passiflore, a pocs quilòmetres de Niça, i vaig abraçar monsieur André, el propietari, tots dos pràcticament amb llàgrimes als ulls. No li vaig dir que ho feia perquè els catalans som veïns d’ells, sinó perquè em sento amic dels francesos.

De vegades, a certes persones que han visitat un racó de França, els sento dir que els ha entusiasmat certa ciutat o cert indret. La meva reacció és sempre la mateixa: «I els francesos?» Algun diu que pràcticament no va parlar amb ningú a banda del recepcionista de l’hotel. Indefectiblement, jo contraataco: «França és el que és, gràcies als francesos. Són ells qui han fet aquest gran país. Sense francesos, aquest país no seria el que és».

El dia de la matança de Niça, hores abans, jo havia posat al meu cotxe una banderola tricolor. L’André havia somrigut de satisfacció. Sí, en aquell moment del dia nacional francès, jo em sentia fill de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que ells van posar en marxa i que marca una de les tres grans revolucions que han transformat Occident i han creat les bases del benestar humà: la del pensament grec, la Revolució Francesa i la industrial.

En aquesta vida s’ha de ser agraït i de la mateixa manera que agraeixo als nord-americans la seva ajuda per alliberar Europa de Hitler, agraeixo i em sento amic dels francesos, no només per la seva revolució decisiva, sinó també per la seva inquietud intel·lectual i la seva conseqüència: la cultura que tenen.

Em dóna igual que França estigui a tocar de Catalunya. També admiro els suecs i estan a tres mil quilòmetres. De tota manera, és una sort tenir-los a tocar i en bona part si Catalunya és tan diferent de la resta de l’Estat, és perquè ha sabut mirar-se més en el mirall francès que en l’espanyol.

Rajoy parla de França amb un aire distant. I després, els espanyols demanaran que França miri Espanya amb condescendència. Mentre en molts llocs encara es parli de franchutes o s’evoqui el 2 de Maig i la invasió napoleònica, anirem malament (per cert, potser ens hauria anat millor a tots si Napoleó no s’hagués retirat de la Península i encara fóssim francesos). Mantenir aquesta distància de «gallardo y calavera» amb França sona a ranci. Sí, som veïns a la força, però hauríem de ser amics per elecció, perquè amb humilitat tenim respecte i admiració per un país molt més madur que el nostre, que ens supera en gairebé tot, menys en els esports, que és el racó que millor exploten els països que no són excessivament avançats.

Posaré un exemple d’admiració cap als francesos: a la Provença he visitat el poble on Petrarca va escriure els seus poemes a Laura, a la vora d’un riu on, des del segle XVII ha estat prohibit llençar aigües brutes o objectes. D’aquesta manera, la zona d’Avinyó va poder consumir peix durant centenars d’anys. Ecologia tres segles abans de ser creada la consciència ecològica mundial.

D’altra banda, davant el crim de Niça, he sentit veus a Espanya dient com s’ha de lluitar contra el jihadisme, mentre que els francesos han xiulat al seu primer ministre perquè la forma d’actuar del seu govern no ha estat la correcta. A França es parla de dialogar amb els països àrabs i cercar conjuntament solucions als radicalismes. Treballar d’acord i no lluitar contra. Si el gran do dels humans és poder parlar, que és el que ens diferencia dels animals no racionals, el que s’ha de fer és utilitzar la paraula per acabar amb els problemes.

Com més gran és el problema, més necessitat de la paraula. Utilitzar la força no coincideix amb el principal atribut de la intel·ligència. Això ho entenen molt bé de Pirineus amunt i no agrada massa de Pirineus avall. Potser sí que aquestes muntanyes separen massa coses.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También