Veritats que dolen o: Com el fet d'apel·lar a la responsabilitat no servirà de res

Hi ha un ideal humà que vol fer entendre a les persones que cada acció que duem a terme cal que sigui feta de manera responsable. Tanmateix, això, la majoria de vegades no passa.

Al llarg del dia i al llarg de la nostra vida, els éssers humans fem tot de coses sense pensar en les possibles implicacions bones o dolentes que se’n puguin derivar.

La responsabilitat dels nostres propis actes és una de les matèries ètiques que caldria ensenyar a les escoles, però, sobretot, haurien de ser els pares els qui ensenyessin de què es tracta això de ser responsable.

Aprendre a reflexionar sobre les possibles conseqüències dels nostres actes hauria de ser la base sobre la qual s’aguantés gran part de la nostra societat. Però malauradament això continua sent només un ideal.

De fet, el concepte de responsabilitat, és quelcom força modern. Se’n parla des del segle XVIII i apareix a França i Anglaterra, on el discurs polític començava a tenir la fortalesa de concebre la persona com un ciutadà i no com un súbdit.

S’atorgava una majoria d’edat a l’individu. Se li donava la possibilitat de preveure els efectes del propi comportament i corregir-lo, si calia, arran de la previsió que en feia.

Per tant, això donava a entendre que l’individu era lliure (no pas súbdit) per cometre una acció o altra, entenent que es feia càrrec, responia dels efectes que es derivaven de les seves accions.

Tota aquesta retòrica ve a tomb arran de les nostres estimades autoritats que, tot i la situació perillosa que vivim, apel·len a la responsabilitat de la ciutadania. Una ciutadania que saben que és, en la seva majoria, irresponsable.

Dilluns tornaven a deixar a obrir cafès i certs locals d’oci, no pas perquè el perill hagi passat, sinó per la por que la societat sencera (amb els seus governants al capdavant) s’enfonsi com el Titànic.

Hem topat contra un iceberg, i com que es van fer malament les coses, mentre la gent es va ofegant o congelant a l’aigua, fem veure que tot està sota control i part del passatge espera un bot salvavides que no existeix.

Aquesta part del «passatge» frisava per anar a seure al bar encara que faci un fred que peli i encara que el perill de contraure la malaltia no hagi desaparegut.

Els propietaris de discoteques i sales de festa carregats de quartos, es desesperen perquè no poden obrir i organitzen festes al bell mig de la plaça de Catalunya, mentre s’alcen crítiques contra la Sagrada Família per fer una missa de beatificació amb totes les mesures de seguretat. És curiós com els de la disbauxa no han rebut ni un sol judici sever.

Val a dir que els amos d’aquest oci tan essencial per l’economia (la qual cosa no deixa de ser preocupant) són metafòricament els mateixos que sempre s’enfilen a dalt dels bots salvavides. Una altra cosa diferent són els seus treballadors (porters, cambrers, etc.). Aquests van directes cap al fons.

Cal anar desficiosos cap als bars? Tenim la llibertat per fer-ho? Exercim responsablement aquesta llibertat? Diríeu que com a societat ens comportem lliurement o ens acostem a la sentència freudiana que podeu llegir més amunt?

Les societats democràtiques es basen en la creença que els seus ciutadans són responsables i actuen coneixent els efectes dels seus actes, allò que dèiem abans: segons la consciència. Mot avui, per molts, indesxifrable.

Podem dir, sense por a equivocar-nos, que estem sent responsables tots plegats durant aquesta pandèmia que encara no té solució?

En teoria, som responsables també quan executem el nostre deure (per mi, més deure que no pas dret) de participar en unes eleccions per a triar els nostres governants. Això faria riure si no fes plorar un cop hem comprovat els resultats i les accions irresponsables d’aquells que crec, amb poca reflexió, hem triat perquè ens manin.

De fet, no es pot parlar de llibertats individuals si cadascun de nosaltres no som responsables. I com que, en general, no ho som, vostè mateix, amable lector tregui la conclusió que cregui més oportuna. Ja ho comentarem en la tercera onada del coronavirus. Si som vius.

Periodista i escriptor excèntric. Vilallonguí exiliat a Barcelona exercint l’ofici d’aquells individus que abans eren coneguts com “la canallesca”. Guionista de ràdio a l’ombra del Sr. Marcel·lí de RAC1. Articulista i, de moment, supervivent de la Covid 19.