Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Viatge al final de la notícia.A Joan Marc Salvat, ‘in memoriam’

Periodisme 3.0. En aquesta era tecnològica, el que s’acaba no és el periodisme, el que s’acaba és la notícia com s’ha entès fins ara. Tot es retransmet al moment i tothom ho difon a través de les xarxes

Antoni Batista

Whatsapp
La Mirada. Per Antoni Batista: 'A Joan Marc Salvat, ‘in memoriam’'

La Mirada. Per Antoni Batista: 'A Joan Marc Salvat, ‘in memoriam’'

El periodisme és aprensiu, té la hipocondria congènita que ha de morir a cada canvi tecnològic. Però els sobreviu sempre amb una adaptació al mitjà digna de ser una de les espècies que Darwin va estudiar per formular la teoria de l’evolució. 

Capgirant aquesta teoria, el filòsof escolàstic Hug Banyeres fa broma: no està clar que vinguem dels micos, però segur que hi anem. Aplicat al periodisme, podríem dir que no està clar que l’escriptura vingui del jeroglífic, però segur que hi va. Aviat ens comunicarem per emoticones.

En aquesta era tecnològica, la reflexió sobre la fi del periodisme ha de canviar de paradigma: el que s’acaba no és el periodisme, el que s’acaba és la notícia com s’ha entès fins ara. Que encara és més apocalíptic. Notícia és un neologisme de notitia, que en llatí indicava donar a conèixer i també notorietat; un derivat del novum, i els periodistes donàvem fe d’aquestes novetats amb el guardó social de la signatura.
Però ara la notícia és fenomenològicament mentre es fa. Les coses ja passen com a notícies, tot es retransmet al moment i per acabar-ho d’arrodonir, tothom ho difon a través de les xarxes. És un remake d’aquell gran western de John Ford, L’home que va matar Liberty Valance, en el qual James Stewart fa l’acció de la notícia, l’escriu, la imprimeix i la distribueix. Com administraran això els periodistes joves, com ressuscitaran les notícies mortes en origen? Diria que no pas suïcidant-se amb una sobredosi de tecnologies sinó utilitzant-les en dosis fisiològiques. Mimar la immediatesa amb un llibre d’estil del Twitter. Sotmès al codi deontològic. I tornant als annals. Recuperant la literatura, aquell periodisme que va esdevenir l’últim gènere literari registrat al cànon al segle XIX, tot i que ja existia almenys des que Heròdot va descriure les guerres mèdiques citant fonts, contrastant versions, ubicant espais i temps.

Nova vida al paper 

Recuperar la literatura és donar nova vida al paper i al suport digital: el paper ha d’anar cap a la imatge, i la imatge cap al paper. I uns i altres hauran de tornar a fer cròniques, reportatges i entrevistes que capturin l’atenció del lector per la via de l’interès, del rigor i la precisió. Però expressat tot plegat des de la bellesa artística, lliscant en la pista d’enlairament d’un disseny gràfic que concordi en aquest llenguatge estètic. Aquesta prospecció sobre el periodisme escrit, val també per l’audiovisual. Si el que passa mentre passa ho retransmeten els mòbils, caldrà buscar el registre artístic del documental, fins i tot en les petites càpsules de tres minuts que caben en un informatiu de tele o en una manera de fer ràdio que enterri les tertúlies i torni a The War of the Worlds, Ustedes son formidables, les entrevistes de Soler Serrano i Espinàs o els contes de Tambor. Sí, aquest altre món és possible, en poso tres exemples: Fàtima Llambrich ho fa a TV3, Ricard Ustrell a Catalunya Ràdio, i a Radio 5 sovinteja el reportatge amb una informació en permanent reciclatge.

La clau del periodisme de futur serà mirar al passat, llegir i estudiar Ryszard Kapuscinski i Oriana Fallaci, Montserrat Roig i Eugeni Xammar, Vázquez Montalbán i Irene Polo ... 

A les meves extintes classes a la URV, preguntava als alumnes de l’últim curs als que impartia docència si sabien qui era Vázquez Montalbán. Em baixava la serotonina perquè com a molt s’aixecaven un parell de mans. Una d’elles era la de Joan Marc Salvat, que ahir vàrem recordar a la Selva del Camp en la gala de concessió del premi que porta el seu nom, per a periodistes joves del Camp de Tarragona i l’Ebre, de fins a 27 anys, l’edat que tenia quan va morir, el 2015. Vaig parlar del que els acabo d’explicar i vaig donar per al seu arxiu l’últim examen que li vaig corregir, puntuat amb excel·lent, com excel·lent va ser el seu injustament breu tram professional, molt vinculat a Reusdigital.cat i Lanovaràdio que estan entre els impulsors del guardó. El treball, de 2010, es titulava «La independència està escrita (o no)».

Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.

Temas

Comentarios

Lea También