Victòries esportives i morals de l'hoquei reusenc

Dues-centes persones dempeus al mig del Raval Santa Anna assistiren a l’acte d’inauguració de l’exposició ‘El Reus de les sis copes. Joan Sabater i l’època daurada de l’hoquei reusenc’. Al mig del carrer confluïren diferents generacions de ciutadans; hi havia molta emoció escampada i també moltes ganes de recordar.

Uns dies després vaig poder entrar al museu per veure l’excel·lent treball que han fet el Joan Navais, el Xavier Guix i l’equip de l’OVNI; en un primer cop d’ull la sensació que vaig tenir fou que s’exposava molt de material en poc espai; la feinada feta per aquest equip hauria d’haver merescut un marc més ampli, però la concepció de la cultura en aquesta ciutat és un pèl peculiar.  

Era dissabte a la tarda, hi havia avis, nets i fills barrejats visitant-la. Moltes mirades emotives, molta nostàlgia i un devessall d’explicacions. A la sala on es projectava el documental que va fer el Rafael Saludes, vaig veure un home de cabells blancs que s’adreçava al seu fill preguntant-li si recordava algunes de les imatges i que explicava alhora als seus nets amb tota mena de detalls les victòries reusenques, els noms dels jugadors i de l’ídol indiscutible. Vaig percebre algun ull amb el llagrimal fluix.

Al meu pare li hauria agradat veure aquesta exposició. Quan jo era petit em portava els diumenges al matí a la pista exterior del Reus Deportiu a veure els partits que l’equip jugava. Alguns dies marxàvem abans d’hora, sobretot en els derbis locals; quan les coses es complicaven, volaven els estics i alguna cadira de fusta plegable. De més gran, ja al pavelló cobert, vaig tenir ocasió de viure jornades històriques en aquella olla de pressió en què es convertia un espai que ara em sembla reduït i que aleshores veia monumental.

Com que no en tenia prou, uns dies després vaig anar a escoltar el Josep Cruset, autor del llibre   L’aventura del Gran Reus. La història llegendària del Reus Deportiu de les sis Copes d’Europa d’hoquei sobre patins; l’autor és un professional dels que honora el nostre gremi, cada cop més ple d’indocumentats que fan periodisme de causa; ell treballa les fonts, es documenta i parla amb la gent, i aquesta manera d’entendre l’ofici genera treballs com ara la crònica de referència d’aquest període de glòria de l’esport reusenc.

Davant d’una sala d’actes plena, limitada per les normes Covid, Cruset va anar donant les claus no solament de l’època històrica més brillant de l’hoquei reusenc, sinó també del que havia suposat aquest esport  per a la ciutat. 

Jo em mirava la gent que tenia a la vora i veia que no feien res més que afirmar amb el cap que el que deia el conferenciant era la veritat del que havia passat. Explicava fets i també el context en què es produïen, com per exemple que en el període 1967-1972 no hi havia cap disciplina en què Espanya sobresortís, ni tan sols en el futbol, i que fou  per això que el Reus es va convertir en l’únic equip amb èxit a l’escenari internacional.

El conferenciant també va parlar de com, gràcies a l’hoquei, la ciutat va començar a despertar de la letargia patida durant el franquisme; en paraules seves, la societat reusenca va experimentar com una mena de catarsi col·lectiva, una reafirmació de la força que intentava recuperar i del prestigi perdut. En resum, el Reus de les sis copes d’Europa va suposar també una victòria moral per a tothom; l’esforç d’un grup d’esportistes, l’escalf dels afeccionats i el suport de moltes entitats i empreses, van ajudar a construir un imaginari d’èxit que tenia fins i tot un mite propi com en Joan Sabater.

I ara on som? Es preguntava algú a l’acabar la conferència. Doncs en un moment difícil; en aquest inici de segle, Reus ha perdut el club de futbol que havia aconseguit arribar al més alt nivell de la història i les dues entitats esportives que feren possible l’etapa d’or de l’hoquei local avui s’aguanten amb pinces. 

Pel que sembla, ara les polítiques públiques van encaminades cap a conrear l’esport recreatiu i l’aiguagim de pagament. Els hereus del Josep Cruset no podran escriure sobre cap epopeia col·lectiva, ja que els serà difícil trobar referents de grans talents i líders esportius. 

Però als qui som grans ningú ens traurà la il·lusió dels dies de joventut en què tots somiaven ser Joan Sabater.

Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.