Vint-i-cinc anys després del cas de les nenes d’Alcàsser no hem après res

Han passat 25 anys des del cas de les nenes d’Alcàsser. Un dels casos que va despertar més debat deontològic dins de l’ofici periodístic. Un dels casos que semblava haver avergonyit la majoria dels periodistes i de la ciutadania per l’espectacle del dolor, per l’acarnissament i el menyspreu a la privacitat, per l’excitació gratuïta del morbo. En fi, per tot el pitjor que es pot treure quan s’entra en l’espiral malaltissa de donar-ho tot per l’audiència. Semblava que aquell cas que tanta anàlisi ètica i reflexions va merèixer s’ha quedat en l’oblit total. 

El nen del pou
El cas del nen de dos anys que va caure al pou a Totalán ha tornat a activar la pestanya de l’espectacle morbós i totalment innecessari. Es veia a venir. El tractament mediàtic de casos com el de Laura Luelmo o Diana Quer ja feien preveure que la desgràcia d’aquest infant en la seva caiguda en un pou no senyalitzat i tot l’operatiu de rescat que es va organitzar per poder-lo rescatar, portarien al lamentable espectacle televisiu d’algunes empreses mediàtiques més interessades en l’espectacle i l’especulació més barroera que al degut respecte als principis deontològics, al respecte a la intimitat i a la no intromissió gratuïta en la vida privada només per esventrar els sentiments i el dolor tot pel share d’algunes cadenes de televisió.

Qui no és capaç de posar-se al lloc de la família que ha perdut el seu infant?  

Tot per l’audiència
Que tot és per l’audiència també ho demostraria el fet que quan la matinada de dissabte de la setmana passada pocs minuts abans de trobar-se el cadàver del nen, només un canal ho va donar en directe. La resta ja havien plegat. Suposo que els esforços mediàtics no valien l’audiència a aquelles hores.

No crec que aquí ningú, i subratllo, ningú estigui lliure de veure’s atret per l’empatia que genera un cas com aquest. I més si treballes sobre el terreny. Qui no és capaç de posar-se en el lloc de la família que ha perdut el seu infant? Qui no és capaç de pensar en el dolor que genera una circumstància com aquesta? Cert. Però empatitzar no ha d’esdevenir en el groguisme més descarnat. 

Empatitzar amb un cas així és normal però això no ha de derivar en el groguisme més descarnat

I la ciutadania?
Discutíem aquests dies posteriors amb una companya d’ofici si l’interès de la ciutadania, del públic, de l’audiència vaja, era per morbo o per humanitat. De la mateixa manera que es va plorar i reaccionar a la mort del nen Aylan, perquè no ara amb el nen de Totalán, em preguntava? No hem de parlar de la mort d’infants arreu del món, o de violència masclista? Aquests casos, allò que abans anomenàvem successos no s’ha de tractar? Sí, i tant. La diferència, i aquí coincidíem, és en el com es tracten aquests temes als mitjans i atenció!, en com els consumeix la ciutadania. Una bona educació mediàtica, un sentit de la responsabilitat, ha de fer també que determinats espectacles del dolor i del morbo no obtinguin la recompensa de rècords històrics d’audiència com ha passat amb el cas del nen del pou. Els ciutadans podem triar en un canal o un altre i no només a l’hora d’informar-nos, sinó també en el camp de l’entreteniment. Podem decidir ser partícips de la vergonya o apostar pel tractament degut i respectuós amb l’infant mort, el dret a la privacitat de la família, etc. I si els principis deontològics no convencen ningú, fem tots plegats l’exercici de pensar què voldríem per a nosaltres si malauradament fóssim els protagonistes d’una notícia com aquesta i el nen del pou fos el nostre fill. 

Per a quan un consell de l’audiovisual a Espanya?
No han servit de res les crides i els recordatoris que s’han fet des dels àmbits professionals. Impecable la nota feta pública pel Colegio de Periodistas de Andalucía, des del CIC el Consell de la Informació de Catalunya o el CAC, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. 

Em pregunto si no hi ha consells professionals en les empreses mediàtiques que aposten per aquests espectacles que posi fre a aquestes situacions que es van repetint en el temps. No hi ha periodistes que puguin dir el que pensen i puguin lluitar en defensa d’uns principis ètics bàsics? No hi ha llibre d’estil que marqui una pauta ètica i deontològica? Caldrà esperar molt perquè un Consell de l’Audiovisual espanyol vegi la llum?

*Neus Bonet és periodista. Degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el Diari i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio i els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el Catalunya Migdia del cap de setmana.