Viure en un món copiat

Es veu que sóc un millennial. No passa res, no és gaire cansat. Bàsicament, em suposa ser una d’aquelles persones nascudes a la dècada dels 80 que han viscut, en el seu màxim esplendor, com l’era digital –les xarxes socials i el seu ús constant i continu gràcies als smartphones– ha canviat la nostra manera de relacionar-nos amb el món.

Quan en parlo a classe amb alumnes de 18 anys que ja no han conegut altra realitat que aquesta, en diem mediatització. Al cap i a la fi, no ve a ser altra cosa anar substituint el nostre contacte directe amb el món per fer-ho a través d’un filtre que funciona com a intermediari entre nosaltres i la realitat.

Aquesta mediatització, la gran revolució del segle XXI, ha influït de manera palpable en el nostre comportament i ha modificat els nostres interessos i hàbits. Estem a un esdeveniment públic –una festa, un concert, un bon sopar– i preferim el comentari mediat, aquell que ens puguin fer al nostre tuit o a la foto que hem penjat a Facebook, abans que l’experiència directa.

Fem posts, enviem fotos i vídeos pel Whatsapp i històries a l’Instagram abans que posar tota la nostra atenció en allò que estem vivint. Més que gaudir nosaltres, l’important és que els altres puguin veure què estem fent. Ja no capturem els moments per la nostra memòria personal, sinó per la impressió que causaran als altres. La projecció per davant de l’experiència.

L’efecte que tindrà en l’entorn això que estic publicant i com em posicionarà socialment. I si el preu a pagar és hipotecar la nostra vivència o la nostra memòria personal, encantats de fer-ho, escolti.

És una de les interessantíssimes reflexions que fa la productora cultural i investigadora, Íngrid Guardiola, en un llibre que acaba de publicar i que us recomano: L’ull i la navalla, un assaig del món com a interfície. I és que, com diu l’Íngrid, el màxim exponent de tota aquesta revolució són les imatges. Vivim immersos en un mar d’imatges. Sigui circulant per la xarxa o emmagatzemades, a carretades, dins la memòria dels nostres telèfons. Una quantitat descomunal de contingut que no som capaços de controlar, d’assumir, i ni tan sols de consumir. 

Com diríem els millennials: la imatge ho peta. Un element catapultat cap a l’èxit gràcies a ser un producte de consum ràpid, capaç d’oferir-nos dosis d’informació a canvi d’un esforç mental molt reduït. En el món de la sobreinformació, on cada vegada les coses passen més de pressa i tenen menys temps de vida, cal optimitzar recursos.

Si fa uns anys vam canviar les trucades per lletres, ara aquestes estan sent substituïdes per emoticones. I em diràs: això no és nou, fa mitja vida que hi ha imatges. I tindràs raó. El canvi, però, és que ara la seva producció i difusió s’ha col·lectivitzat. El seu consum ja no és exclusivament vertical i unidireccional, s’ha convertit en horitzontal i recíproc.

Tots seguim sent consumidors d’imatges, però ara tots també tenim potestat i capacitat per produir-les i fer-les circular. I això, en un món hiperconnectat on la pantalla s’ha convertit en una extensió del nostre cos, és la causa principal del nostre canvi de paradigma.

Si a més de ser millennial fos metge, us diria que tots els excessos fan mal. I ja sabeu que els metges, com els millennials, sempre tenen raó. També en les revolucions del segle XXI, l’excés es converteix en mancança: les imatges han acabat substituint el món real.

Hem abandonat l’experiència directa amb el món per viure’n una de virtual, copiada i gairebé sempre manipulada. Perquè les nostres vides virtuals són una versió filtrada –i per tant millorada– de nosaltres mateixos. Una construcció al gust de la nostra imatge pública. Un món copiat on nosaltres som més guapos, els paisatges més espectaculars i la nostra vida més interessant. Se’n diu hiperrealitat.