‘¡Viva la Pepa!’, 1812-1978. La Constitució, entre poc i massa

La Constitució de 1978, referendada tal dia com avui, és un debat permanent de la política actual. A un extrem, una dreta que la idolatra i que la utilitza com un codi penal amb tribunal propi. A l’altre cantó, la franja de l’independentisme que la considera una extensió del franquisme i l’enviaria a la famosa paperera de la història. Entre uns i altres, entre poc i massa.

La Constitució que defensen la dreta i la ultradreta, no és tanmateix ni el seu articulat original ni encara menys el seu esperit, aquell De l’esprit des loix de 1748, que les va situant a cada context i ajuda a interpretar-les en les coordenades espai-temps. La Constitució trifatxita és més una carta parva que una Carta Magna: el que té de restrictiu en situacions excepcionals, elevat a la categoria de regla, lluny d’una essència que pretenia sortir d’una dictadura i dotar legislativament una democràcia quaranta anys passada per les armes, sotmesa a tortura i empresonada. Precisament pel què tenia de progressista respecte del franquisme, els seus hereus més recalcitrants la van criticar per massa avançada. Només cal llegir els articles d’un jove José María Aznar al diari La Nueva Rioja, el 1979.

La prova del nou que avui la Constitució admet caràcters reaccionaris és que justament aquells que la blasmaven en el temps real de fa uns altres quaranta anys, avui la defensin tan aferrissadament que els que se li oposen la considerin com si no fos la primera llei de la democràcia sinó l’última de les «Leyes Fundamentales» del franquisme. A aquest component que rancieja li podem sumar a contrario sensu un temps que corre amb un moviment uniformement accelerat, una fungibilitat que apressa i que la majoria del cens actual per edat no la va votar, i la situa en aquell trànsit de ser o no ser el franquisme.

Hi ha, a més a més, un altre factor a prendre en consideració: amb la Constitució i l’amnistia, hi havia la voluntat de generacions de tancar la Guerra Civil i de fer possible la «reconciliació nacional». Aquesta marca, «reconciliació nacional», no era cap eslògan feixista sinó del partit comunista, que va tenir un paper heroic en la lluita per les llibertats. Puc donar fe en primera persona que Rodolfo Martín Villa i Santiago Carrillo es van fer amics i molt amics, i eren només un exponent públic i notori que allò que volia una part important dels demòcrates d’aleshores no era enviar a la presó els franquistes sinó anar-hi a prendre un cafè i recuperar la convivència.

HI havia la voluntat de tancar la Guerra Civil i de fer possible la ‘reconciliació nacional’

Els catedràtics d’Història Contemporània Rafael Aracil, Antoni Segura i Andreu Mayayo van dirigir diversos cursos epigrafiats «Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya», amb protagonistes, analistes i estudiosos, i per fortuna la UB ha editat les ponències en set volums. Segura obre amb una anàlisi profunda que aguanta el pas del temps i que assenyala un factor que permet veure les coses d’una manera diferent de la perspectiva espanyolista-franquista de la Transició: el professor i president del CIDOB data el seu inici a l’Assemblea de Catalunya (1971), i qualifica la Constitució com «de gran contingut democràtic i profundament renovadora per l’època», substanciant també que un dels dèficits que arrossegaria seria el de la qüestió territorial. En un moment, situem les coses, en el que es declarava independentista un 5% de població.

El grau de llibertat incomodava tant el franquisme amnistiat que van perpetrar un cop d’Estat per restringir-lo. A partir del 23-F de 1981, comença la cursa d’encongir una democràcia «bastant consolidada», en paraules als cursos referenciats d’un lúcid Jordi Sánchez que avui és a la presó precisament pel dèbit de restriccions i retalls. Entre els punts culminants del retrocés, podem esmentar la LOAPA (1982), la llei de partits (2002) i l’aplicació de l’article 155 a Catalunya (2018).

El 19 de març de 1812, dia de Sant Josep, es proclamava la Constitució de Cadis, rebuda al carrer amb el crit «¡Viva la Pepa!», que popularment va ser interpretat com un ara sí que tot s’hi val. Era un triomf del liberalisme enfront de l’absolutisme, similar a com es va viure en molts sectors progressistes la Constitució de 1978, que d’altra banda tenien «la Pepa» com a referent reivindicatiu. Talment ens l’anava explicant mentre l’anava fent un dels seus ponents, Jordi Solé Tura. Conservo l’acte d’apoderat del referèndum que avui es commemora, signada per ell com a cap de campanya del PSUC.

Des de la tranquil·litat de consciència que m’atorga aquell document, penso que està tan ben articulada que admet reformes d’acord amb el temps actual, com ja se n’han fetes. Però entenc semblantment que el seu esperit, alenat per Montesquieu, també protegeix els que per la via democràtica volen derogar-la.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.