Votar el 28-A, un dret i alhora una obligació

Em pregunten aquests dies a la redacció per les primeres jornades de la vista oral oberta al Tribunal Suprem contra dotze dels líders independentistes catalans acusats per l’anomenat Procés, que ja ens ha deixat moments d’incerta glòria. 

L’interrogatori del fiscal Fidel Cadena, a l’exconseller d’Interior Joaquim Forn, ha estat un dels que més recorregut mediàtic ha tingut. Interpel·lat sobre els danys patits pels vehicles de la Guàrdia Civil aparcats a les portes de la Conselleria d’Economia, Fidel Cadena va fer servir la paraula «devastados» per referir-se a les destrosses patides pels automòbils. Les paraules del fiscal, atribuïdes a un lapsus linguae, semblaven pronunciades més aviat per l’entranyable professor Siesta del Barri Sèsam, que per un representant del Ministeri Públic amb els deures ben fets.

Tan incerta com la sort dels acusats al Tribunal Suprem, és la primera conseqüència de la decisió dels partits catalans de tombar la tramitació dels Pressupostos Generals de l’Estat. Desencadenar la convocatòria d’unes eleccions generals anticipades el 28 d’abril amb un desafiament majúscul per al socialista Pedro Sánchez, la glòria de quedar-se a La Moncloa o la foscor de sortir per la porta de servei cap a l’oposició. 

Una partida al tot i al no-res que pot elevar la crispació fins a nivells encara desconeguts en aquesta etapa democràtica. I contra la crispació res no és millor que votar, un vot que esdevé un dret i una obligació per no acabar «devastados» després del 28-A, amb les no menys decisives eleccions europees i municipals encara per arribar. 

No és funció d’aquest periodista, ni d’aquesta mirada, demanar el vot per una o una altra opció política, però sí d’exposar fets o idees perquè els lectors i les lectores comprenguin la importància de cada vot, i ara més que mai. De fet, em continua sorprenent com als darrers anys alguns companys i companyes han deixat de banda l’ofici d’escriure i comunicar, per l’art de la política. 

Penso que el compromís ètic que per definició té el periodisme resulta incompatible amb un compromís polític que vagi més enllà de la militància de base, de l’assessorament o d’una responsabilitat en l’àmbit local. 

Crec amb plena convicció que des que els periodistes van començar a fer de polítics, els polítics de periodistes, els jutges de polítics i els polítics de jutges, les coses van cada cop pitjor. 

Sóc d’una generació formada a l’escola del tardofranquisme i dels primers anys de la nova democràcia. El primer objectiu dels nostres pares i educadors va ser que fóssim bones persones i molts, com és el meu cas, no vam tenir una veritable consciència política fins a les històriques eleccions generals del 1982, guanyades pels socialistes amb Felipe González al capdavant.  

Més tard vaig arribar a la professió encara en una època on l’únic límit per publicar una notícia era que fos veritat i que estigués contrastada. L’editorial era el vehicle d’expressió ideològica del mitjà i les pressions topaven gairebé sempre contra els murs de la indiferència dels directors. 

Vaig arribar a la gran casa de la ràdio quan el català agafava embranzida tant als mitjans públics com als privats, i la prioritat per a molts polítics era més aviat aconseguir el millor per al seu territori i els seus habitants que defensar les sigles del seu partit polític. 

Com pot ser que ara estiguem a punt de perdre tot el que hem aconseguit com a societat? Com pot ser que tres periodistes llegeixin un manifest després d’un acte polític que inclou diverses afirmacions falses, que no s’ajusten a la realitat? Com pot ser que el diàleg per resoldre el futur polític de Catalunya s’acabi quan no ha fet més que començar? 

Shakespeare va escriure que «la glòria és tan incerta com un dia d’abril». Tal com estan les coses, votar el 28-A és no només un dret, sinó una obligació per tal d’evitar caure «devastados» a la foscor de la crispació eterna.

Francisco Fuentes va ser la primera veu de la primera emissió de Ser Tarragona. Des de fa una dècada és redactor del servei en castellà del canal europeu de televisió Euronews amb seu a Lió (França).