Vox, la política de l’odi

A la vida i a la política hi ha dos grans motors. Un és la voluntat de fer el bé. De contribuir a la felicitat dels altres. L’amor, si ho resumim en una paraula. Les religions i l’ètica han escrit la història d’aquesta pulsió humana, sobre les quals es basa la civilització.

Sense aquest poderós sentiment la vida resultaria impossible. Però hi ha un altre poder que motiva el comportament humà: l’odi. Sovint fundat en el ressentiment. O en ideologies perverses que s’alimenten de buscar i assenyalar culpables de les frustracions pròpies.

Quan l’odi ja no és una qüestió individual, si no col·lectiva entrem en un terreny molt perillós. L’odi convertit en el motor que mobilitza a una societat ha estat l’arrel profunda que ha portat a nacions senceres a l’abisme de les pitjors degradacions que pot protagonitzar l’ésser humà. En l’origen potser hi ha causes, raons, que expliquen l’espurna que encén l’odi cap als que la societat identifica com ‘els altres’. És el preludi d’una deriva que després ja ningú sap com aturar.

L’odi convertit en política va alimentar el monstre de tots els feixismes dels anys trenta. Alemanya, humiliada després de la Primera Guerra Mundial, tenia motius per sentir-se frustrada. Els nazis van assenyalar als culpables. Els jueus, els gitanos, els comunistes, els dissidents, els intel·lectuals, els estrangers, els diferents... els ‘altres’.

I van dir, «els hem d’odiar fins a la fi». Una minoria va liderar la ignomínia, però una majoria va callar, ho va consentir. El resultat tots el coneixem. La societat alemanya ho té ben present i ha fet un exercici de memòria exemplar. Molt més que el que hem viscut a països com Espanya o Itàlia.

Potser per no haver fet prou memòria del franquisme, el Partit Popular i Ciudadanos acaben de firmar un acord de govern amb Vox, un partit, diguem-ho sense embuts, que s’alimenta de l’odi amb les seves mentides. Com els feixismes de sempre. Odi a l’immigrant; odi a les dones que defensen els seus drets, odi als catalans que reclamen la independència, odi a tots aquells que no encaixen amb la visió arcaica i retrògrada de la seva Espanya.

Aquest ressentiment estava aquí des de la fi del franquisme. Creixia mentre ens pensàvem que érem la gran excepció europea. A tot arreu sorgien els partits ultres i aquí vivíem la ficció d’un Partit Popular que no condemnava el franquisme però que, al mateix temps, contenia els pitjors instints de la caverna. I de cop, el monstre ha sorgit de les urnes. Sense màscara, amb un ideari que ens fa viatjar a la nostra història més negra. I que, a la vegada, ens recorda els fenòmens de Donald Trump, als Estats Units, Jair Bolsonaro, al Brasil, o Matteo Salvini, a Itàlia. El pitjor passat i el pitjor futur.

Podíem intuir que el monstre estava aquí. Amagat, i que, tard o aviat, despertaria. El que ens ha superat és que dos partits que s’anomenen constitucionalistes li donin ales amb el pacte per governar Andalusia. Així han donat carta de naturalesa a l’odi com a instrument polític. El Partit Popular i Ciudadanos han aconseguit el poder a Andalusia al preu de convertir-se en còmplices del que significa Vox.

El ressentiment acaba de tenir una gran victòria. Però el veritable risc està en la seva capacitat d’expansió. De convertir-se en el corcó de les democràcies i la convivència. Per això és tan important desemmascarar les seves mentides i fer costat a totes les persones i col·lectius assenyalats per Vox i els seus altaveus. No hi ha neutralitat possible. Ni silencis. Perquè el que està en joc és la mateixa essència de la democràcia, el sistema que va néixer perquè la fraternitat, el bé comú, fos el motor de la política. I no l’odi. Aquesta és la decisiva batalla que lliura ara Europa. I Espanya.

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE, Público i Eldiario.es. Va participar a la fundació de Mestral i El Pati.