Vuit dies de judici: La història d’un fracàs col·lectiu

Mai s’havia d’haver arribat al judici. Ho sabíem abans. I n’estem més convençuts ara, després de vuit interminables jornades en el Tribunal Suprem. El judici contra els membres del Govern de la Generalitat i els líders cívics de l’independentisme és l’expressió d’un monumental fracàs de la política. Ho sabíem. Ara ho veiem en directe. 

La política consisteix en la legítima defensa de les idees, amb l’esperança de poder-les fer realitat. La democràcia és el millor sistema possible per aconseguir-ho. Urnes. Configuració de majories. Diàleg. Respecte per les minories. Pactes. Defensa de les llibertats. Drets per tothom. També el dret a les utopies i a l’aspiració de transformar la realitat. De no resignar-se a què tot segueixi igual. 

Són grans paraules i les hem sentit en els primers dies del judici. Però xoquen contra un mur legal que s’expressa amb requisitòries, impugnacions, decrets, atestats policials, ordres, reglaments, factures proforma... I la contradicció és insalvable. Pels líders independentistes que reivindiquen les seves legítimes aspiracions, però que, a la vegada es veuen obligats a demostrar que no han comès cap delicte segons la legislació vigent. 

La contradicció també és insalvable per la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Saben que estan jutjant un projecte polític que té el suport de més de dos milions de persones. Que tenen asseguts a la banqueta dels acusats a dotze persones, però que rere d’ells n’hi ha moltes més. I que, en el fons, estan davant un episodi més del vell conflicte entre la raó d’Estat i la raó d’un moviment polític amb profundes arrels històriques. 

I si tot això ho sabíem? Per què hem arribat fins aquí? La resposta és molt complexa. Té una part objectiva, els fets. I un aspecte subjectiu tant o més important. Els sentiments. Les opinions. La imatge d’Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Dolors Bassa... a la banqueta dels acusats té, i tindrà, un impacte emocional en la societat catalana que encara no podem calibrar. Però que, segur, és i serà notable. 

La resposta, dèiem, és difícil. I n’hi ha moltes. Jo em quedaria en una: «per irresponsabilitat». En primer lloc, dels poders de l’Estat. Tots. Que no va voler donar una sortida política a les aspiracions d’una part molt significativa de la societat catalana. Que van optar per la humiliació de revocar un projecte d’Estatut votat a les urnes. Amb l’ombra, sempre, del Partit Popular, que va fer, i fa, de Catalunya el seu instrument per guanyar vots a la resta d’Espanya. Hem arribat fins aquí, també, per la irresponsabilitat d’alguns sectors de l’independentisme, que no van calibrar les seves forces, que van tenir massa pressa. Que es van llençar a la confrontació amb l’Estat sense comptar una majoria social inapel·lable. Sectors que van empènyer al Govern a prendre decisions impossibles i que, avui, encara alimenten la ficció. 

També paguem la irresponsabilitat d’una part del periodisme. Era, i és, l’escenari ideal per als mitjans i els periodistes de ‘trinxera’, defensors de causes. Del blanc o negre. De la ‘missió’ per sobre de qualsevol deontologia professional. En els conflictes, ja ho sabem, la veritat és la primera víctima. 
La irresponsabilitat té costos. El fracàs col·lectiu té víctimes. Les primeres, els líders de l’independentisme que pateixen una presó provisional injustificable. Després, la societat catalana, sotmesa a un fort estrès emocional i a un temerari risc de fractura. I també la societat espanyola que veu com ‘el factor català’ condiciona tots els seus projectes polítics. 

La veritat, dèiem, és l’altre gran víctima del fracàs col·lectiu. Els fets no importen. Importen els relats. Les percepcions. Les idees preconcebudes. Els interessos. Els que vam viure de prop aquella tardor del 2017, intuïm que les acusacions de rebel·lió o sedició no tenen fonament. Aquest judici, dèiem, mai s’havia d’haver celebrat. El conflicte no hauria d’haver sortit de l’àmbit polític. Però ja que hi som, és el moment de recordar que els tribunals tenen el deure de cercar la veritat judicial. I que aquesta s’ha d’apropar el màxim a la veritat dels fets.  

El judici és el resultat de la irresponsabilitat i del fracàs col·lectiu. Ara, malgrat tot, hauria de ser l’evidència que hem de tornar a la política, al diàleg, a la reconciliació. A les grans paraules. 

Josep Carles Rius (Valls, 1956) és president de la Fundació Periodisme Plural. Doctor en Ciències de la Comunicació, exerceix de professor a la UAB. És autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (2016. UB). Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i ha treballat a mitjans com ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’. Va participar en la fundació de ‘Mestral’ i ‘El Pati’.