Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Win-win?

Donaran suport els regidors d'ERC als regidors de CiU a Torredembarra?
Whatsapp

Després de passar-se setmanes protagonitzant un vodevil polític particularment patètic Artur Mas i Oriol Junqueras han comparegut somrients aquest dimecres anunciant a bombo i plateret un “acord” per “desbloquejar el procés” que passa per convocar eleccions al Parlament el 27 de setembre d’enguany. Bé, en primer lloc sorprèn enormement la frivolitat i la incoherència amb la que es du a terme aquest autoproclamat “procés”. Ens dóna una idea exacte de com es porta el “procés” el fet que tant Mas com Junqueras van haver d’iniciar les seves intervencions demanant “perdó” a la ciutadania. En fi...

Si seguim el full de ruta fixat ara per CiU i per ERC Catalunya acabarà batent el record Guinness de convocatòries electorals. M’explico, el 2010 es van celebrar eleccions al Parlament, el 2012 Artur Mas va tornar a convocar als catalans a les urnes, ara ho fa pel setembre de 2015 i –si tenim en compte el que ell mateix ha anunciat- a continuació tornarà a convocar eleccions per 18 mesos després (maig de 2017?), que seran seguides per la convocatòria d’un referèndum. Buff! En menys de set anys quatre eleccions al Parlament i dos referèndums o “processos participatius”, o com es vulgui anomenar el succedani. Per afegir un punt de despropòsit a tant de desgavell i d’improvisació Artur Mas ha obert ara un “període d’interinitat” de més de vuit mesos! (fet inèdit i sense precedents al món). El més trist és que fins i tot al final de tot aquest “procés” podem continuar on som ara, és a dir, en una situació de bloqueig polític i institucional i amb unes conseqüències socials a peu de carrer realment dramàtiques. S’ha de dir, però, per a ser justos que no hauríem arribat a aquesta tessitura tan poc envejable sense la intransigència fanàtica del PP i l’obsessió, quasi neuròtica, de Mariano Rajoy a dir NO a tot el que no sigui l’eco de la seva pròpia veu.

Hi ha un aspecte de “l’acord” de dimecres, però, que no s’ha destacat i que ens afecta directament a les comarques tarragonines. Em refereixo a la formació de govern “patriòtics”, derivats de la suma de CiU i d’ERC, als Ajuntaments després de les eleccions municipals. És l’edició catalana del pacte de Lizarra, aquell que comprometia al PNB i a Batasuna a sumar a tot arreu deixant al marge “als altres” (és a dir, a tots aquells que no pensaven el mateix) i que va acabar com el rosari de l’aurora. L’aplicació als nostres Ajuntaments d’aquest pacte “patriòtic” pot ser per recordar... Donaran suport els regidors d’ERC als regidors de CiU a Torredembarra després de tot el que ha passat aquest mandat? I a Reus? Governaran amb el senyor Pellicer que ha estat tres anys i mig abraçat al PP? I a Cambrils, on CiU encara governa amb el PP, es donaran la ma amb aquells que s’han passat la legislatura acusant de tots els mals al Govern de progrés anterior del qual ERC en formava part? Aquesta mutació meteòrica dels actuals pactes de “gestió” -entre CiU i PP- en pactes “patriòtics” -entre CiU i ERC- als Ajuntaments, amb els mateixos actors i en un temps record, pot esdevenir un exemple particularment sorprenent pels historiadors del demà però crec que ara ja no enganyaran a ningú. Al final, hi ha el punt de menyspreu afegit de ser un pacte cuinat i imposat des d’un despatx de Barcelona, d’esquenes a la realitat dels nostres pobles i ciutats.

El moment és difícil, no vull ocultar-ho. Davant de l’allau d’ofertes “patriòtiques” que s’auguren pel proper cicle electoral els socialistes ens presentem davant la ciutadania amb les conviccions que sempre hem defensat: prou retallades i prou corrupció! Molt de seny, de sentit comú i de voluntat de pacte per evitar fractures socials que poden trigar molt a cicatritzar. Estic convençuda que darrere els crits i les proclames estridents hi ha una majoria de ciutadans que volem estabilitat, justícia social i els drets i serveis que ens mereixem i que volem per als nostres fills. A ells em dirigeixo perquè ara, més que mai, el canvi real és possible.

Temas

  • OPINIÓN & BLOGS

Comentarios

Lea También