Xocar-la

Al sud de Catalunya, el verb xocar té diferents sentits però un d’ells no és acceptat pel Pompeu Fabra; es tracta del que en diem donar-se la mà o quan dues persones se saluden. Nosaltres usem l’expressió: ‘xoca-me-la’ o l’acció ‘xoca’s’, en el sentit de salutació. També usem el verb xocar en el sentit de topar, sobretot violentament, com quan dos vehicles xoquen. O, encara, una altra expressió de ‘l’home xocant’ que amb acudits o amb sortides fora de to fa riure a les persones que l’envolten. Al meu darrer llibre, que sortirà publicat a meitat de l’any que som, Vocabulari de la Terra Alta, on tinc uns 14.000 mots registrats propis de la comarca, el defineixo d’aquesta forma: quan dues persones se la xoquen o es donen la mà per saludar.

Una persona educada quan es troba amb una altra, aquí al sud, li ‘xoca’ la mà o li dóna la mà, en senyal de respecte. Als pobles, els veïns ens trobem pel carrer, a la botiga o a qualsevol indret dos, tres i més cops en un sol dia. I pel fet de tanta reiteració mai ens donem la mà –mai la ‘xoquem’– i, en canvi, ens saludem i ens diem ‘bon dia’, ‘bona tarda’ o ‘bona nit’ i també fem servir ben sovint el mot més clàssic d’adéu, tantes vegades com ens trobem. Ens donem la mà i ‘la xoquem’ quan fa temps que no ens veiem, hem arribat d’un viatge llarg o per felicitar-nos el dia de l’onomàstica o per un esdeveniment o –molt corrent als pobles petits– quan tots els seus habitants, quan es mor un veí, van a l’església a ‘acompanyar en el sentiment’ els familiars del difunt. A casa meva, família de comerciants de teixits i confeccions de cinc generacions, arribaven els viatjants –els venedors– i quan entraven per la porta de la botiga, la primera cosa que feien era ‘xocar-la’ al propietari i posteriorment al fill o a l’esposa i ben sovint, també, a les dependentes o dependents. Era un senyal que a mi, de ben petitet, quan el viatjant entrava a la botiga i saludava el meu pare i la meva mare, i també se’m dirigia a mi i me ‘la xocava’, em feia sentir gran. I m’agradava en el sentit d’afalagament i enlairar-me gairebé a l’altura del meu pare i la meva mare, que els considerava tan superiors.

I ve al cas parlar-ne quan la televisió ens ha mostrat reiteradament la visió d’una mà que pretenia estrènyer-ne una altra que no es va correspondre, en una trobada de les més significatives de l’any 2016 i que segurament serà recordada a tots els anuaris com a molt transcendental. Intueixo que era una reunió molt esperada i molt important a Espanya i a Europa si el moment va reunir i va ser captat per centenars de periodistes, fotògrafs i televisions. El seu objecte era dialogar per arribar a muntar el govern de l’Estat, després de setmanes que no sentir altra cosa i davant de tantes incerteses i, paradoxalment, ningú troba la forma de com aconseguir-ho. Moment televisiu que malauradament serà reproduït infinitat de cops, a les televisions d’arreu d’Europa, tantes vegades com la sabata que va volar per sobre el cap d’un president nord-americà.

Concretament el màxim dirigent del PSOE, Sr. Pedro Sánchez, que dóna la mà al president en funcions del govern, Sr. Mariano Rajoy, i aquest no li correspon i, indiferentment, es botona l’americana. I, vet aquí la meva interpretació, vàlida o no, però que no deixa de ser una de tantes, d’un opinant del Diari.

Mariano Rajoy es troba isolat, com publicava en un article en aquest mateix mitjà, fa pocs dies. Deia en aquell moment, tossuderia gallega, la seva actitud de deixar podrir els problemes sense voler-los resoldre, com ha estat el cas de Catalunya. Ara mateix se’l qüestiona de dins i de fora del partit. Aparentment, des dels seus, tothom el defensa però no s’ho creguin! Tots interiorment n’estan en desacord amb la seva actitud negativa, poc constructiva que, fins i tot, és capaç de negar-li al cap d’Estat –al rei– la voluntat de formar govern i, en canvi, quan se li atorga al cap de l’oposició, un cop i un altre, manifesta que ell ha guanyat les eleccions i és ell qui ha de ser el cap de govern. Contradiccions d’un personatge que aparentment està desorientat i no sap on va i això, aquesta actitud i aquesta manera de ser seva, l’ha induït a no correspondre ‘la xocada’ del seu principal contrincant polític, i avui destinat pel rei a formar el govern d’Espanya.

Uns en diran manca d’educació, altres una simple distracció davant de tant enrenou periodístic, altres indiferències, fredor, apatia, menyspreu o insensibilitat. Tot és possible amb un personatge com el Sr. Rajoy!

El futur el jutjarà. Avui ja se’l qualifica per propis i estranys com un personatge opac i inepte per dirigir un govern. La seva presència, la seva marxa gairebé atlètica de moviment de braços, la seva rialla sorneguera, la seva barba de savi i intel·lectual, la seva dialèctica a molts els va fer creure que era més del que realment avui tothom advertim del que és.

No és el despropòsit de la manca d’una salutació, de ‘xocar-la’, quan algú vol estrènyer la mà. És una més de tantes relliscades d’un cap de govern que passarà a la història ‘sense pena ni glòria’. Les seves indiferències vers els altres, no són altra cosa que les seves mancances!