Zoo humà

Atès que tots –o gairebé– pensem que som diferents de la resta de la societat, o que almenys som una mica estranys, sovint, una forma de conèixer la societat que ens envolta consisteix a mirar pel televisor alguns programes.

Actualment, n’hi ha un, titulat First dates, que és un magnífic mostrari d’aquesta societat. Magnífica exhibició, pobre material humà. Cal pensar que en el programa, per desgràcia, no hi entren savis, pensadors, grans metges o personalitats de qualsevol àmbit. No, no és el seu món. Però sí que ho és el del ciutadà del carrer, aquell que en Pi de la Serra va batejar com «l’home del carrer», aquest First dates és prou esclaridor.

El programa va de gent que busca parella, dit en pla fi i suau. Un «amor exprés». Hi barregen, com era d’esperar, nois i homes amb noies i dones, a més de nois amb nois i noies amb noies, en una proporció potser exagerada que evidència la força del «gay power» arrelat al món de la televisió, el cinema i el teatre. Tot plegat, gent amb l’ànsia de trobar algú per passar el cap de setmana «con derecho a roce» o de passar-hi tota la vida, que aquestes oportunitats van molt cares a certes alçades.

Una pregunta es planeja sempre abans de la trobada a cegues: Què estàs buscant?, qüestiona el presentador. Greu error, a la vida no s’ha de buscar parella, o es troba o apareix, però, si la busques, vol dir que o vas afamat o curt de recursos. Bé, la resposta a aquesta qüestió acostuma a ser un catàleg d’atributs extraordinaris amb alguna nota dominant com ara l’exigent «vull algú que em faci riure».

La meva resposta a aquesta demanda és, indefectiblement: «Si vols riure, compra’t El Jueves». Altres exigències encara són més esclaridores. Hi ha qui confia en la fuetada màgica, com una aparició bíblica. Si hi ha fuetada, és senyal que aquell o aquella és la parella ideal. Caram amb les fuetades! El més trist és que hi ha molta gent que creu en aquests miracles.

El problema principal de la vida de molta gent és anar buscant algú per casar-se, que és com dir perquè li salvi la vida. Aquestes coses no es busquen, perquè la clau de la vida és no pretendre res dels altres. Idea que coincideix amb allò que els xinesos diuen que és el wu-wei: adaptar-se a la vida i deixar-se portar pel corrent, no forçar mai les coses ni nedar a contracorrent.

Una de les coses més positives que té el programa First dates és que la majoria de la gent que acudeix amb una certa desesperació acaba reconeixent que la persona que els hi han posat davant no és l’òptima que s’esperaven. Perquè ells, persones imperfectes com totes, volen i esperen la persona perfecta que els hi resolgui la resta de l’existència. La lliçó, en teoria, és prou eloqüent.

Veure aquest programa des d’una perspectiva diferent de la que pretenen els seus autors genera algunes reflexions suaus, pròpies de després d’haver sopat. El primer, és la varietat de persones que s’aferren a la recerca de l’amor. No hi ha distincions. I cadascú interpreta l’amor com li va bé. El mostrari és ben curiós.

Una altra reflexió és la proliferació de tatuatges a la nostra societat. Dibuixos d’un evident mal gust, clavats a força de punxades i tinta fosca, desagradable. Una gravació inalterable, per a sempre que, increïblement, és motiu d’orgull de qui els porta. He preguntat a molts joves tatuats perquè s’havien mutilat amb aquests dibuixos i la resposta habitual és «perquè m’agrada», i d’aquí no surten. A vegades porten ideogrames xinesos, tenint en compte que ni saben xinès ni els importen els xinesos. Tatuar-se per tatuar-se, sense cap altre motiu. Un museu de l’horror en braços, cames, pits, mans i llocs íntims, igual que les perforacions amb anelles a llavis, nassos, celles, mugrons i enllà on calgui. En aquest sentit, la nostra societat està molt pitjor del que ens pensem i potser sí que la ineptitud de molts polítics és el millor que té la nostra societat.

Tot plegat, un motiu més d’abatiment, postració i desesperació. La tecnologia avança a grans i sorprenents velocitats, però la condició humana continua encara massa endarrerida. De fet, com diu el meu amic Daniel, «la Humanitat encara no ha entrat en la seva fase de civilització. Estem encara en la fase animal».