‘Aigua a les venes’ o Canosa i el periodisme literari

El debat sobre periodisme i literatura no s’acabarà mai, potser sí, potser no, potser sí que n’era jo. Per fortuna, hi ha plomes que no necessiten recórrer a allò tan pedant de «periodista i escriptor» -detesto quan em planten la llufa- perquè són una cosa i l’altra en l’essencialitat del sistema informàtic binari que, si més no, ha demostrat que el misteri ternari de la Santíssima Trinitat és possible.

Tenim molts exemples d’aquest periodisme creatiu, i travessen la història almenys des que Heròdot va explicar les guerres mèdiques. El periodisme va ser considerat gènere literari al segle XIX, que aquí es deia Larra i Mañé i Flaquer, i als Estats Units potser va ser Gary Cooper a Sol davant el perill, engendrant amb Grace Kelly la generació dels Capote, Mailer, Wolfe... Que ha arrelat tant que ara parlem amb naturalitat de «no ficció» per donar a entendre per passiva que s’escriu sobre la realitat, però amb els recursos de la novel·la. Ja van dos Nobel, Hemingway i García Márquez, aquí han deixat petja i mestratge Pla i Vázquez Montalbán, i per fortuna als nostres dies gaudim d’una generació extraordinària.

Avui m’aturo en Canosa. Francesc Canosa Farran (Balaguer, 1975), doctor en Comunicació, periodista, guionista, professor universitari. Autor d’Aigua a les venes. Crònica d’un miracle català universal (Editorial Fonoll), que aquests dies va presentant. El revers de l’anterior L’or dolç (Pagès Editors), amb l’epígraf «el somni real de la Califòrnia catalana», mentre que ara compara el Far West americà amb el Far West català, Ponent, l’Urgell, la Terra Ferma, però, és clar, si això fos Amèrica, el seu llibre vendria cent mil exemplars i ell guanyaria el Pulitzer.

Anava passant pàgines i pensava cada cop que girava full: però com ha pogut escriure això? Hi ha la història de Catalunya no vista des de l’etnocentrisme barceloní, sinó des del secà i el rostoll rehabilitats pel canal d’Urgell, que és el fil conductor, i per aquesta història hi passa la nissaga Canosa i hi diu la seva. He llegit autohistòries recents, i jo estic amb la meva des de finals del XV, però, osti tu, en Canosa s’emparra fins al XIII!

Seria debades glossar tot el que explica, geografia i història, biografia... Se l’ha de llegir perquè resumir-lo és errar-lo. Però sí que puc dir alguna cosa de la seva literatura, un riu que en aquest cas és un canal, al qual desguassen èpiques, líriques, dramàtiques... I tot plegat partint de la presa (del Tossal) del periodisme en un estil únic, el seu, identificable, senyal d’identitat, identitari allà on diu en Raimon que hi ha els orígens, Petro Canosa, 1255. Només els llinatges aristocràtics poden remuntar-se tan lluny; bé, els llinatges aristocràtics i ell, en Canosa i no sé quants números romans, però si anem a una mitjana de dos per segle, ell vindria a ser un Canosa XVI Francesc. Segurament amb més pals, perquè abans la dinyaven massa joves tot i que es consideraven vells.

L’estil és dinàmic. Segurament en Canosa és l’escriptor que posa més comes i punts i en conseqüència s’estalvia subordinades. Paraula 1. Paraula 2. Paraula 3... «Negocis, tractes, projectes, somnis, esperances, maldecaps, queixes, nervis, neurastènies, dubtes, incerteses...». Arriben els punts suspensius i respires, i pateixes, ai que se li acabarà el vocabulari! Però no. Li agraden el símil i la metàfora, és a dir, abunden els «com». I en aquest territori, que és el de la imaginació, sorprèn, i sorprenent, l’interès es va retroalimentant, no et canses de llegir-lo. De tant en tant, li surten registres poètics que la prosa dissimula. Poso en vers tres línies i mirin què surt, cinc alexandrins:

«Francisco Canosa Albardané porta més

de dos anys sortint de casa quan el dia

descluca el primer ull. Camina gairebé

dos quilòmetres. Baixa pel camí de Sant

Bartomeu, que et fa frenar les espardenyes...»

La conclusió que en trec és que Francesc Canosa és d’aquella estirp artística que escriu tan bé que et fot tant què és el que digui, que et seria igual que no digués res; escriptors que fan música fins i tot en prosa, com en Carpentier al Concierto Barroco o en vers Mallarmé, que es va emprenyar amb Debussy perquè li va dir que li havia musicat uns versos que ell considerava que ja prou que els havia musicat ell. Però sí que diu, en thriller i comèdia, en melodrama i drama, el drama esfereïdor dels presos que van construir el túnel de Montclar.

El desenllaç de la trama no el desvetllaré, però el desenllaç literari sí, perquè ja s’anuncia a la portada: un got d’aigua amb una mica de sang que no s’hi dissol. O potser és un Bloody Mary invers de vodka i suc de tomàquet. Acaba citant les fonts i explicant com ha fet el llibre. Si fos americà més enllà de les referències, hauria donat les gràcies al fotimer de documentalistes que, per exemple, esmenta Radden Keefe a No diguis res. Però no és el cas, és català i s’ho ha fet tot ell. A partir d’ara, Canosa, no em tornis a tractar de «mestre».