Això és el ‘Far West’. O dit d’altra manera: Què ha de passar perquè algú hi posi mà?

Mentre esperem de manera estoica, que és l’única manera de passar la vida amb un mínim de dignitat, el proper confinament total a les cases (que vindrà, tant sí com no), anem observant com el Cap i Casal ha esdevingut un autèntic Far West.

Recorden aquelles pel·lícules de xèrifs, pistolers i bandits amb cavalls escardalencs plens de paparres, que s’empaitaven els uns als altres en una terra plena de pols i boles d’herba seca redolant pertot arreu?

Doncs, si fa no fa, aquell ambient s’ha ensenyorit de la capital de Catalunya. Malgrat que ja hi ha hagut trets, cert és que no és exactament com a les pel·lícules, però poc se n’hi falta. I la paciència de molts ciutadans de tota condició social i espectre polític es comença a acabar.

No són només les imatges que cada dos per tres observem pels mòbils (perquè alguns telenotícies es neguen a mostrar-les) o les alertes que ens arriben de baralles de carrer, robatoris violents (de qui no se’n diu mai la nacionalitat del malfactor, no fos cas que sabéssim la veritat que ja coneixem) i altres actes delictius, sinó que allò que més espanta és la indiferència d’algunes persones que ho mig tapen, ho menystenen, o directament, ho neguen.

El legislatiu i la judicatura són incapaços de posar una solució a l’augment de criminalitat de casa nostra

Al nivell al qual hem arribat darrerament a la ciutat sense llei faria riure si no fes tanta llastimeta. Vet ací l’exemple de la màxima absurditat que ens toca viure.

El dia 1 d’octubre, el servei d’escorta (dos guàrdies urbans) de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va detenir pels volts de les 4 de la matinada dos individus de nacionalitat georgiana que havien forçat el pany que donava accés al bloc on viu la senyora de la rialleta fàcil.

Després de passar primer per les dependències de la Guàrdia Urbana, els dos detinguts van passar a disposició judicial i, com ja és habitual a casa nostra, van quedar en llibertat.

La «gràcia» de la qüestió és que al cap de quinze dies, la policia va detenir altre cop els dos mateixos individus per haver forçat el pany i, aquest cop, haver-se esmunyit dins un pis de Sant Gervasi. Un veí els va veure entrar i sortir com si res, després de buidar l’habitatge i després de facilitar-ne la descripció. El jutge, de nou, els ha deixat en llibertat.

Aquest és el pa nostre de cada dia a Barcelona i a molts altres llocs de Catalunya. El pillatge del Far West on els xèrifs tenen les mans lligades, o no gosen intervenir perquè encara la justícia se’ls posarà en contra, per acabar sent el paradís en el qual tota mena de delinqüent fa i desfà, fins i tot a plena llum del dia.

Madame Colau i el seu partit seguiran vivint en una bombolla on tothom és bona persona

I ara ja tant se val que vulguin entrar a robar a casa de Madame Colau! Ella i el seu partit que mana a Madrid, seguiran vivint en una bombolla on tothom és bona persona. Afirmen: cal entendre als pobrets malfactors que roben, colpegen o apunyalen (i fins i tot, en alguns casos, violen), donat que la societat és molt malvada i els ha fet tornar dolents. I així és com transformen els pocavergonyes en víctimes.

El món al revés. Cosa que ja fa massa temps que dura. Il·lusos, ens pensàvem que quan els passés als mandataris, potser la cosa canviaria. Tanmateix, observem, astorats, que no és així.

El legislatiu, que és qui ha de fer les lleis, i una judicatura només amoïnada per saber si vostè és independentista o no, són incapaços de posar una solució a l’augment de criminalitat de casa nostra.

De les estadístiques, feu-ne el cas que vulgueu, però tots tenim gent del nostre entorn que observen el nivell perillós al qual estem arribant.

Després, com uns torracollons, tant Ada Colau com la seva cort d’acòlits i pets esvanits, d’ignorants que toquen poder sense estar-ne capacitats, s’estranyaran que opcions polítiques radicals treguin grapats de vots. No se’n sabran avenir.

Però és que quan la societat en té el pap ple, arriba un punt que tant li fan quinze com setze, si poden viure tranquils. La història ens ho ensenya, però encara n’hi ha que creuen que la història és una matèria caduca que ja no caldria ensenyar. I precisament d’aquesta manera és quan comença a anar el carro pel pedregar.

* Periodista. Nat a Vilallonga del Camp en el Sol al signe de la Balança i l’ascendent a Aquari, ‘ergo’, és més als núvols que tocant de peus a terra. Al Mig Cel hi domina l’Escorpió i Mart fent maleses. Mercuri està socarrimat pel Sol, per això escriu i només xerra quan té el Sr. Marcel·lí del Versió RAC1 a la vora. No n’espereu mai gaire res de bo.