¡¡¡BA-LON-CES-TO!!!

El recorden? Va ser el crit que va fer Pepu Hernández durant les celebracions del títol mundial que va aconseguir la selecció espanyola al Japó el 2005. Però en realitat el que estava cridant l’entrenador del combinat estatal era: Jesús San José. El «ba-lon-ces-to» era, és i serà, per sempre, ell. L’actual CB Tarragona no es podria entendre sense Jesús San José a la banqueta i amb Xavier Mas al despatx. Ells, dos dels 20 socis fundadors, van portar l’entitat cap a un punt d’inflexió a la dècada dels 90 i a fer el salt al professionalisme. Primer va arribar la fase d’ascens a Primera B, a Càceres on el CBT va pagar la novatada. L’experiència professional, però, va ser inoblidable. En companyia de l’enyorat Fermí Morera i de Joan Andreu Pérez la vam poder viure de primera mà. La competició i les anècdotes: el canvi d’hotel , el partit contra el San Isidro de la Orotava, les trobades a la plaça Major... Però la vida gairebé sempre dóna una segona oportunitat. I aquesta va arribar a la temporada següent, a Gandia. Aquell any les opcions d’ascens eren molt més grans a conseqüència de la reestructuració que havia proposat la federació espanyola. La Primera divisió passava a disputar-se en dos grups (A i B) i les places d’ascens s’incrementaven fins a 10. El Sanjo tenia molt clar que l’oportunitat no es podia deixar escapar. L’objectiu era el grup A, però el CBT es va haver de conformar amb l’ascens al B, un fet que li va deixar un regust agredolç. Però el millor encara estava per arribar.

El debut a Primera va ser increïble. La incorporació del primer americà de la història del club, Mitch Smith, va dotar de glamour l’estrena. Sanjo sempre explicava que s’havia decantat per ell perquè estava casat i, aparentment, era un home tranquil, a més de bon jugador. I la va clavar. Smith, amb jugadors com Berni Álvarez, Tombas, Torrabias, Borrell, Amat, Artur Martí... van aconseguir l’anhelat ascens al grup A. El bar del desaparegut Pavelló Sant Jordi acollia les eternes rodes de premsa del tècnic, on a més del bàsquet, es tocaven d’altres qüestions, algunes personals. Sempre va ser proper. Avui el Serrallo tindrà un emotiu record per a qui ha estat una figura cabdal per al bàsquet tarragoní. Les cistelles són avui una mica més orfes. Nosaltres, també.