Ballesteros: optimisme sobrer

El Collegi de Periodistes té per costum no programar conferències d’alcaldes en anys d’eleccions, cosa que em sembla una bona praxi. Però això no ha impedit a en Josep Fèlix Ballesteros convocar la conferència pel seu compte i fer-la igualment, un gest que tothom ha interpretat en clau de campanya més que no pas com un acte institucional. Ballesteros necessitava presentar-se com el líder de la ciutat, i això és el que ha intentat fer davant d’un auditori composat per incondicionals, aspirants a substituir-lo i observadors diversos. No ens pot estranyar que el seu propi balanç li sembli positiu, però si repassem atentament les seves paraules podrem fer-ne interpretacions més escaients.

De què tracten els quinze folis de la conferència de l’alcalde? Com que som de Tarragona ho haguéssim pogut endevinar gairebé sense llegir-la: de la façana marítima, de les obres del mercat, dels Jocs Mediterranis i de la unió dels barris amb el centre, entre d’altres temes recurrents. L’inveterat optimisme de Ballesteros el porta a presentar com a realitzacions coses que són desitjos, o a considerar pràcticament solucionades qüestions que fa anys que s’arrosseguen i que acumulen un retard exasperant.

Per a Ballesteros, el Mercat Central està pràcticament acabat. És una manera de veure-ho. Una altra seria admetre que, d’acord amb les pròpies previsions anteriors ja hauria d’estar obert de fa mesos, amb tot el finançament resolt. Això és el que no s’ha sabut o no s’ha pogut fer, i per aquesta raó l’ajuntament no hauria de transformar en una notícia positiva un projecte sobredimensionat en origen que no para de causar maldecaps als ciutadans, als venedors i a la pròpia administració. I precisament perquè tenim aquest exemple que tant ens cou, s’hauria d’extremar també la prudència quan parlem dels Jocs Mediterranis. L’alcalde sembla actuar com si el que està sobre el paper fos ja una realitat, però les recents declaracions del candidat de CiU, Albert Abelló, que no té clara la viabilitat econòmica del projecte, ens pot fer com a mínim dubtar de la solidesa dels compromisos que ha adquirit la Generalitat. Correm, doncs, el risc que la ciutat es quedi sola davant d’una altra despesa inassumible. Encara no ha passat, però símptomes no en manquen. I de grua encara no n’hem vist cap, per cert. Pel que fa a la façana marítima, què caldria dir, sinó que és un clàssic que tots els alcaldes mencionen en un moment o altre, amb resultats que només cal pujar fins al Balcó per comprovar? Ens n’alegrarem quan s’hagi fet alguna cosa, si és que algun dia es fa.

Una altra tonada familiar és la d’unir els barris entre ells i amb el centre. Cosir una ciutat que va néixer descosida. Res no ens pot engrescar més. En aquest cas, el que és decebedor és que Ballesteros continua presentant com un projecte de futur, com una esperança, el que hauria de ser una obra feta, una part del balanç dels vuit anys que fa que és a l’alcaldia. Com en supòsits anteriors, tots els alcaldes que hi ha hagut a Tarragona han anunciat que volien unir físicament, urbanísticament, la ciutat. Recasens va començar a fer-ho a partir del 1979, quan Tarragona tenia un govern de progrés del qual també formava part el PSUC. Es va obrir aleshores l’avinguda que connecta tots els nuclis de Ponent per l’interior, mentre que abans calia sortir a la carretera per anar d’una zona a l’altra. Aquella obra va ajudar a percebre la trama urbana com un teixit continu, assenyalant el camí cap a un futur que els successors del primer alcalde democràtic no han sabut concretar.

Cal veure la conferència de Ballesteros, doncs, com una barreja de coses que encara no tenim i no sabem si tindrem amb d’altres que ja existeixen, però que no són tan boniques com el que ens explica. Potser no podia fer més. Potser l’efecte combinat de la crisi, la pressió del govern central contra les administracions locals i la seva pròpia condició de govern en minoria no li han permès anar més enllà. És per això que el seu optimisme em sembla sobrer, si és que no va acompanyat de la voluntat ferma de governar des de l’esquerra, amb les esquerres, prioritzant els serveis i les obres amb continguts i finalitats socials. Això és el que ens cal: un ajuntament que governi per a la majoria dels tarragonins i les tarragonines.