Sortir sense rumb. Passejar intentant no pensar (una missió impossible per a algú com jo). Mirar sense veure. Caminar, i continuar caminant. Intentes aturar-te un moment enmig de dies de bogeria: feina, maldecaps, trucades, WhatsApps continus. Estem enganxats al mòbil, no és cap secret. Però això de les trucades i missatges a tota hora genera una ansietat difícil de descriure. «Com està això? T’has oblidat de mi?» Feina. Gestions. Metges. La vida. Aquell passeig inofensiu acaba convertint-se en una centraleta telefònica.
T’adones que vas amunt i avall amb el cap ple de preocupacions, responent o negociant. Tens ganes d’entrar momentàniament al món del consumisme o, simplement, d’observar la gent que passa pel teu costat. Però pateixes: «Vaig tard. He d’enviar això. He de fer aquella trucada». Deixes el telèfon a la bossa i decideixes parar una estona. No és fàcil. Continues pensant, caminant.
Veus carrers, aparadors, i et vénen idees al cap. Decideixes intentar trobar una mica més de temps per a tu i per als teus. Ha de ser possible. Arribes al cotxe. La ràdio et reconnecta amb el món, i el mòbil continua sonant. Vas fent. El mans lliures t’ho posa fàcil. Pensar massa és bo, però a mitges. Sempre t’adones que no n’hi ha prou, però decideixes buscar aquests moments, parèntesis que es converteixen en respir. És mitja vida. Però quasi impossible, perquè vols pensar en res però no pots.
