Cada cop és més habitual veure anuncis que busquen desesperadament paletes, fusters, lampistes, mecànics... I la realitat és que, sovint, no hi ha manera de trobar-ne. No és una moda passatgera, sinó un símptoma d’un problema profund: els oficis manuals estan desapareixent, i amb ells, una part essencial del nostre teixit social. Durant molt temps, el missatge dominant ha estat que l’èxit professional passa per una carrera universitària i una feina d’oficina. I és cert que aquestes trajectòries tenen molt valor. Però el problema apareix quan es deixen de considerar altres camins com igualment vàlids, útils i respectables. Els oficis no són ni una opció «fàcil» ni una sortida de segona. Són professions que requereixen habilitats tècniques, intel·ligència pràctica, paciència i experiència. Avui, moltes d’aquestes feines tenen una demanda altíssima i unes condicions laborals que, sovint, superen les d’altres sectors més idealitzats. El repte és col·lectiu: cal trencar amb la idea que treballar amb les mans és menys digne que fer-ho amb el cap. Perquè, de fet, molts oficis combinen totes dues coses. I perquè una societat sense persones que sàpiguen construir, reparar, instal·lar i mantenir, és una societat que es col·lapsa. Tots els camins professionals són necessaris. Però si volem una societat equilibrada, no podem permetre que desapareguin els que ens sostenen, literalment, les parets.
