Aquest 2025, PortAventura fa 30 anys. Jo en tenia 10 quan va obrir. Recordo —com tothom, la veritat— aquella imatge mítica de Jordi Pujol inaugurant el Dragon Khan com si fos un astronauta català. Aquella atracció va marcar una generació: era gran, feia por, i només els valents (o els inconscients) s’hi atrevien. Amb l’institut hi anàvem cada final de curs, religiosament.
Els crits, les cues (llargues hores de cues), la calor, l’adrenalina. L’aigua. Allò era magnífic. El moment de decidir si pujaves o t’esperaves sostenint motxilles. Més tard, PortAventura es va convertir en escenari de feina. Actes, cobertures, gales. El parc vist des del darrere, amb menys màgia i més guió. També, en aquest context, vaig viure l’estrena de Shambhala el 2012 —amb Artur Mas inclòs— i vaig poder provar-la abans que obrís.
Tot molt institucional, sí, però també bastant èpic. «Adrenalina al límite», titulava aquell dia la meva crònica. Confesso que ho vaig arribar a avorrir una mica, o bastant, durant anys. I també que ara em torna a fer gràcia. El parc ha canviat, però encara té aquell punt que et fa mirar amunt, contenir la respiració i pensar: «va, una volta més». Trenta anys no són pocs. PortAventura forma part del paisatge i de les memòries. I, tot i les pujades i baixades —literalment—, és una gran volta.
Lo más leído
Lo último