L’avellana i una història que s’acaba

L’avellana és un cultiu tan nostre, que veure com la seva història s’acaba sap greu. Però les coses no quadren per enlloc. Sé que no es pot viure només de subvencions, però tampoc es pot mantenir un conreu quan els números surten en negatiu. I això és el que passa. Fa molts anys que se’n parla, però mai arriba la solució definitiva. L’avellana és un producte de proximitat de primer nivell que posem en valor a les fires, a les visites turístiques i que intentem que no falti als nostres aperitius. També és ideal per cuinar. Sovint es diu que els pagesos sempre es queixen, però potser és perquè mai no es resolen els problemes? Al final, una pensa: deixem-ho estar. Abandonem les finques i centrem els esforços en altres coses que valguin més la pena que no pas el llegat familiar o l’amor a la terra. És així com aquella finca de llargues hectàrees s’acaba deixant perdre, criant herba i convertint-se en bosc. Llavors arriba la sequera, les onades de calor, i el risc d’incendis es dispara perquè no hi ha tallafocs. I ens lamentem. De veritat que ningú amb responsabilitat s’hi vol posar seriosament, més enllà d’aprovar algun paquet d’ajuts que només serveix de pedaç puntual? Per què no posem de debò en valor els nostres productes de proximitat? No tinc clar quina és la solució, però el que sí que sé –i creieu-me, parlo amb coneixement de causa– és que mantenir cultius com l’avellana és, avui, un acte d’amor. De nostàlgia. O fins i tot d’heroïcitat. Però no: lamentablement, ja no és un negoci.