Quan l’oli presenta xifres rècord i alhora perilla la continuïtat de la collita. Quan hi ha zones en què sembla que tot va sobre rodes, apunten a xifres històriques, i d’altres en què sembla que s’acaba el món. Això és el que passa amb la pagesia de casa nostra: un autèntic garbuix de realitats, on cada gir ens mostra una perspectiva diferent. Aquests dies sentirem parlar molt de la collita d’oliva, d’on surt el nostre or líquid, producte estrella del país i valoradíssim arreu. El nostre oli té una qualitat enorme, reconeguda a tot el món. Però rera aquest èxit hi ha, massa sovint, una altra història: la d’un sector que pren mal allà on va, que viu amb la incertesa de si els números sortiran o no. Les dades globals són bones, però la vida al camp és tossuda i demana ser mirada de prop. Els costos de producció pugen, els marges s’escurcen i, en canvi, el preu de venda al mercat internacional vola molt més amunt. Aquesta cadena de producció desequilibrada fa que molts pagesos treballin sense que els surti a compte. No sé si m’explico: hi ha un desajust profund entre el que costa fer créixer el fruit i el que finalment es paga per aquell litre d’oli que arriba a la taula.
Això mateix passa amb altres cultius emblemàtics, com l’avellana. En parlem amb orgull, la promocionem com a símbol del territori, però a l’hora de la veritat la rendibilitat, en molts i molts casos, és mínima i la continuïtat, incerta. Ens agrada ensenyar el producte acabat, però sovint oblidem qui hi ha al darrere.
Dilluns veurem les xifres d’una magnífica DOP Siurana, i segurament hi haurà motius per brindar. Però potser caldria aprofitar també per mirar més enllà de les dades: com està realment el sector? Quina mena de relleu generacional tenim? Quins passos cal fer perquè aquesta cadena no es trenqui i perquè la pagesia pugui viure, no només resistir?
Lo más leído
Lo último